Camí de sirga

M’he passat un parell de setmanes llegint Voltaire i reflexionant sobre la semblança del temps que va satiritzar aquest bon home amb el nostre. El volum que en tinc, Romans et contes en vers et en prose, aplega el que en certa manera es considera el vessant irracional d’aquest apòstol de la raó i les llums, per bé que tots els textos són didàctics i exemplificadors. El que me n’ha quedat al cap és Micromégas, un relat que em va semblar força divertit, i també el petit conte en vers “L’éducation des filles”, encara que d’altres, com ara L’ingénu i Candide, també mereixen ser llegits i contenen escenes que ara mateix només se m’acut dir-ne impagables.

El cas és que m’estava barallant amb L’homme aux quarante écus, que comenta, discuteix i desmunta tota mena de teories econòmiques, geogràfiques i el que vulguis més, quan vaig pensar que de moment ja en tenia prou de pedagogia i que necessitava el que de vegades en dic un llibre de debò, és a dir, una novel·la. Per què en dic així seria matèria per a un altre apunt; suposo que té a veure amb el fet que aquest “un llibre de debò” et segresta i se t’emporta allà on l’autor del llibre vol; el món del voltant no desapareix –no del tot–, però tu no hi acabes de ser: tens el cap en un altre lloc, aquell que algú ha imaginat per a tu.

Remenant, doncs, la prestatgeria que acull els llibres que tenen més pressa perquè els llegeixi –al costat d’alguns que no em resigno a condemnar a la foscor de les caixes on s’espera la resta, i d’altres que no acabo d’entendre què hi foten–, vaig trobar Camí de sirga, de Jesús Moncada. Del Moncada en vaig llegir no fa gaire Històries de la mà esquerra, que sé que em va agradar i que posaré a la pila de rellegir perquè ara me’n queden poques escenes; en tot cas, no m’esperava el que m’he trobat ara, el que anava decidint –mentre no podia deixar de tenir-lo a l’esment, que diu ell, quan les altres coses que se suposa que s’han de fer, a part de llegir, no em deixaven dedicar-m’hi– que és una obra mestra de la literatura universal, i compte que aquest títol no l’hi dono a tothom!

En un continu endavant i endarrere que aconsegueix assedegar el lector, el llibre recorre els últims setanta anys, més o menys, de vida del poble de Mequinensa, d’origen àrab, dreçat a la confluència del Segre amb l’Ebre i colgat per l’aigua el 1972, a causa de la construcció d’un dels pantans franquistes, “potser per fer-los pagar [als del poble], i ben cara, la fidelitat a la República”. A través dels pensaments, les dites i les fetes dels habitants de Mequinensa, Camí de sirga no en reconstrueix la història: la fa viva, i ens omple de les emocions, els trasbalsos (molts), les alegries (poques) i els secrets d’un poble que, com d’altres, va conèixer moments de prosperitat i decadència, que, com d’altres –penso especialment en  la presa de les Tres Gorges xinesa–, va desaparèixer per designi de les autoritats competents i del qual, al contrari d’altres, gràcies al Moncada no se’n pot perdre la memòria.

Una nota final, o més ben dit dues. La primera: tinc pendent la relectura de Jo confesso de Jaume Cabré, aquesta obra monumental que vaig llegir massa de pressa sabent que hi hauria de tornar, però m’ha semblat trobar-ne una de les llavors a Camí de sirga; la segona: que m’arribin a les mans llibres com aquest em fa adonar una vegada més del pou d’ignorància en què visc, que d’altra banda em permet descobrir obres fonamentals en una època de la meva vida en què no fa ni cent anys una persona que fos el que se’n deia cultivada ja ho havia llegit tot –sabem que ara tot és impossible.

La ciutat pornogràfica

És un lloc comú de la novel·lística la referència a les ciutats com a caus de perdició: des de la destrucció de Sodoma i Gomorra per la ira de Déu fins a temps ben recents, les ciutats s’han mantingut en l’imaginari social com a paradigma de vilesa, degradació i disbauxa. No és estrany: acabar la paciència divina requereix un grau de perversió elevadíssim, determinat en gran part per la capacitat fagocitària dels entorns urbans, que ha fet que al llarg de la història s’hi diluïssin en una massa informe els elements marginals del sistema: prostitutes, lladres, jugadors, artistes –quan ser artista equivalia a situar-se als marges de la societat–, éssers amorals i desvagats de tota mena es refugien a l’ombra dels edificis urbans per amagar-hi els seus delictes, les seves tendències malaltisses, la seva depravació intrínseca.

Com a centre del poder econòmic, cultural i polític, la ciutat ha crescut alimentant-se de la crema de la societat i també del seu pòsit. L’eclosió de les classes mitjanes, la massificació de la cultura i la generalització d’un nivell de benestar per sobre de la mitjana que havien conegut els nostres avis fa que tendim a oblidar que les bosses de pobresa són consubstancials al sistema. En contra del que sostenen alguns, la lluita de classes no s’ha acabat: només ha quedat dissimulada rere la màscara de la capacitat de consum de la població.

Les estadístiques que els mitjans de comunicació publiquen periòdicament, amb la llista dels països més rics del planeta i els més pobres, no solen incloure referències al desnivell que presenten al seu interior les societats desenvolupades. Tanmateix, sabem –ho vivim cada dia– que el món capitalista és un focus d’atracció irresistible per als desheretats dels països del Tercer Món, espoliats per la voracitat del Primer i per la imitació paròdica d’aquest model per les classes dirigents dels territoris explotats.

D’aquesta manera, tot i que els temps que permetien a escriptors com ara Émile Zola descriure la misèria del subsòl amb precisió de taxidermista semblen haver quedat enrere, a l’entorn o a l’interior de les ciutats s’han generat uns guetos d’elements no integrats –de persones rebutjades pel sistema– que, com s’ha vist darrerament a França, posen en perill l’estructura i l’organització social en què es fonamenten les democràcies del que es va anomenar món lliure, d’acord amb la terminologia pròpia de la Guerra Freda.

Sabem que hi ha persones que no arriben a final de mes, que viuen en habitatges compartits amb un nombre variable de persones que sovint són desconeguts o dormen per torns en els anomenats llits calents; sabem que molts han de donar els seus fills en adopció o acolliment perquè no poden mantenir-los o perquè les autoritats consideren que no els poden oferir les condicions necessàries per a una vida digna; sabem que els africans que arriben en pasteres o de qualsevol altra manera a les costes espanyoles són majoritàriament disseminats per la geografia peninsular, on són absorbits en la terra de ningú de la falta de la documentació necessària per ser ciutadans legals; sabem també que les presons són cada vegada més plenes i que cada vegada se’n necessiten més…

Sabem tot això però preferim no pensar-hi; preferim veure pel·lícules que converteixen les persones que viuen als marges de la societat en protagonistes de petites històries que ens emocionen fins a les llàgrimes, però sortint del cine ja no mirem aquell home que jeu en un portal ni aquella dona que ens persegueix amb un missatge escrit en un tros de cartró. Si ens creuem amb una parella que discuteix fent ziga-zagues a la via pública mirem més enllà i en tot cas pensem que al món cada vegada hi ha més penjats i més bojos.

De tot això parla La ciutat pornogràfica, un llibre de títol equívoc al qual s’ha de retreure, tot i tenir en compte la justa indignació que el motiva, un to pamfletari que perjudica la consistència de l’argumentació. Els autors, vinculats d’una manera o una altra amb organitzacions que lluiten per la integració plena del Quart Món en el Primer, justifiquen la simplicitat d’algunes afirmacions per la mateixa extensió del llibre –prometen fer un estudi més acurat en el futur– i també, com declaren sense cap mena d’eufemisme, “per la comprovada efectivitat de la demagògia en un món mediatitzat en el qual els centres de poder real s’allunyen cada vegada més del ciutadà, que se sent incapaç i impotent per modificar la realitat que l’envolta”.

La ciutat pornogràfica. Apunts per a l’estudi de les vergonyes del sistema. Diversos autors.  Fons Editorial, 2007. 137 p.

(NB: Aquesta ressenya és del 2007; la recupero ara perquè em fa gràcia, però reconec que en algunes coses ha quedat desfasada, a causa de la crisi estafa que se’ns menja.)

 

Déjà-aimé

Quantes vegades ens fixem en algú perquè ens recorda algú altre que vam estimar en un moment anterior? Algú té els cabells de tal manera, el gest, la mirada ens sonen, se’ns fan propers, i no sabem per què però ens agrada, i al final potser ens adonem que desperta en nosaltres un eco, el de la persona que vam ser. Potser de la mateixa manera hi ha gent que ens desagrada sense que hi hagi cap motiu concret, objectivable. Però la realitat és tossuda, diuen, i acaba posant les coses a lloc. O no: i vivim sempre lligats a persones amb qui no tenim gaire a veure perquè ens recorden persones amb qui ja no tenim res a veure. Seguint per aquí, suposo que també pot passar que, quan mantenim una relació a través dels anys, certa persona que considerem tan amiga però amb qui no hi ha manera de coincidir en res és només el reflex d’ella mateixa, d’aquella que era quan la vam conèixer, quan encara estava tot per fer.