Paraules d’Opòton el Vell

Feia molt de temps que tenia pendent la lectura d’aquest llibre, que s’ha revelat com una petita meravella. I dic petita només per la modèstia amb què el narrador, l’Opòton, fa la relació del viatge que els asteques tenochques, com en diu ell, van fer a Europa, el Vell Atzlan –el lloc originari–, per rebre Quetzalcoatl en la seva tornada a la terra i acompanyar-lo fins al Gran Tenochtitlan, amb el previsible fracàs d’aquesta expedició i la ruïna que va suposar per a tot l’Atzlan que els asteques haguessin ensenyat als de la Fala Castella –els espanyols– el “camí de la dreta del món”, que va comportar la destrucció completa d’unes quantes civilitzacions i l’esclavització dels supervivents.

Avel·lí Artís Gener escriu, des de l’exili mexicà, una mena de contracrònica entre ingènua i amarga de la conquesta d’Amèrica: ingènua pel punt de vista del narrador, que fa que de vegades et petis de riure; amarga per les conseqüències de la invasió espanyola, que l’Opòton vell ja ha sofert i lamentat durant molts anys, i contracrònica perquè de fet a la conquesta mateixa hi dedica tan sols alguns comentaris mentre parla d’altres coses, per subratllar tot el que el seu poble i ell personalment han perdut.

Llibreries

L’altre dia pensava quins són els escriptors que no m’han fallat mai i incloïa Zola a la llista, però justament ara n’estic llegint un llibre, Au Bonheur des Dames, i em sembla que se m’està fent una mica pesat. Potser, en la seva dèria de fer una nova Comèdia Humana des del punt de vista naturalista, a Zola hi ha temes que li queden més artificials, o potser és aquesta voluntat de fer una protagonista (de moment) tan pura i honrada, potser la història que li serveix d’excusa per fer les seves descripcions li va quedar fluixa… No ho sé, s’ha de veure cap a on ho porta, tot plegat; en tot cas, la descripció és com sempre detallada –diria brillant si no em vingués immediatament al cap la de Les Halles a Le ventre de Paris, sorollosa i real– i, això sí, superencertada: retrata el moment que els botiguers es van convertir en autèntics comerciants, el naixement dels grans magatzems, els saldos, la necessitat de comprar tot de coses que no es necessiten només perquè estan bé de preu, l’explotació gairebé industrial del descobriment que la manera d’exposar les mercaderies les converteix en una temptació, les masses (de dones, esclar) a la recerca de l’oportunitat, el conflicte dels dependents, ni obrers ni senyors, i també, i això m’ha semblat molt interessant, el naixement dels petits cercles que van ser l’origen aquí a Catalunya d’una societat tan regeneradora com el CADCI.
Ara penso que l’autor mateix va quedar tan enlluernat pel nou sistema de comerç que no va ser capaç de teixir una de les històries plenes de passions i de caigudes que li solien servir per fer el retrat no només d’un lloc sinó de tot un sector –o no li va interessar fer-ho–; aquí d’història no n’hi ha gaire, només algunes pinzellades de vides, sobretot de tipus de vida que veu acabats. I com a observador és finíssim. Reflexiona el Mouret, el propietari del Bonheur des Dames: “Sa création apportait une religion nouvelle, les églises que désertait peu à peu la foi chancelante étaient remplacés par son bazar […]. La femme venait passer chez lui les heures vides […].” Això és del 1883.
I deia llibreries al títol perquè ara s’acosta Sant Jordi i un cop més aquest tipus de botigues s’ompliran de gent, però és igual, ara ja n’hi ha moltes que són plenes tot l’any. Potser ens en hauríem d’alegrar, si no fos que els taulells de les llibreries em fan pensar en l’exhibició enlluernadora de mercaderies dels grans magatzems. Potser és bo que els llibres s’hagin convertit en un altre objecte de consum, però cada vegada es fa més difícil trobar les lectures imprescindibles en un mar de lletres que, si són per llegir-les –que no ho són sempre–, només serveixen per oblidar un cop més la realitat.

On és la raó?

Acabo de veure una pel·lícula –de fet, una TV movie, o no sé com se’n diu d’una sèrie de dos capítols– sobre l’ocupació alemanya de Budapest i la persecució –aquesta paraula no sembla mai suficient– dels jueus. Sobre una persona que en va salvar molts, una mena de Schindler italià que es va trobar encallat a Hongria i que no sé ben bé com –una estona me l’he perdut– passava a convertir-se en cònsol fictici d’Espanya, país amic, i d’aquesta manera n’estalviava uns quants. Tants com podia, però finalment només uns quants. Quan ja era el final de la guerra i els jueus –potser no se n’hauria de dir així; però com descriure en una paraula aquells dels hongaresos que eren perseguits per la seva religió?, o potser no eren perseguits per la seva religió?, pregunta algú amb tota la innocència– esperaven amb deler que arribessin els russos, que alliberarien el país i els van tornar les cases… i que pelaven els treballadors de l’ambaixada espanyola, naturalment, com a representants d’un país enemic.
Si fos una novel·la ningú se la creuria. La suspensió de la incredulitat que es demana al lector no seria possible.
Els russos, o s’ha de dir més aviat els soviètics, que tal com explica Grossman a Vida i destí –que es veu que ara ha sortit en català–, i com en realitat ja sabíem, van fer també una neteja de jueus. I de moltes altres menes de soviètics. De portes endins, sense brogit d’aquest que ara se’n diu mediàtic. Com fan els xinesos, sense moure soroll.
De portes endins pots matar qui vulguis. El problema és que ho sàpiguen els periodistes.
Qualsevol es pot convertir en assassí?
M’ha vingut al cap unes quantes vegades mentre mirava la pel·li que és naturalment impossible que persones que han rebut aquesta herència, la de la persecució constant, boc expiatori, un pogrom rere l’altre que va culminar en la solució final que era la conseqüència lògica de l’autèntica tradició europea, que és impossible que els jueus que ara són israelians però tenen tot això a sobre siguin persones normals.
Si t’haguessis aixecat després de segles de sentir-te la sabata a sobre, no series el primer a disparar?
Amb això no dic que tinguin raó. Només que alguns moments m’ha semblat que podia entendre la seva raó.

Retard intel·lectual

Sembla mentida –i és molt depriment– que l’Església catòlica espanyola se senti encara autoritzada a defensar posicions que els països civilitzats dels quals Espanya sosté que forma part ja han discutit i descartat fa molt de temps. Ara llegeixo un llibre molt interessant sobre la lluita per les llibertats polítiques a França a través de la veu dels escriptors, i hi trobo aquestes paraules de l’historiador Edgar Quinet, del 1865: “Je voudrais que le prêtre eût son empire dans son église, mais que cette souveraineté ne pût, dans aucun cas, s’étendre hors de là; car le problème est ceci: faire que la liberté du prêtre catholique ne devienne pas la servitude de tous.”
Els espanyols van tan endarrerits en aquest tema que mentre a la major part d’Europa poden afrontar el problema de l’integrisme musulmà des d’una perspectiva laica –sense que això vulgui dir que ho facin gaire bé–, a Espanya l’integrisme catòlic té gairebé tanta força com als Estats Units l’integrisme protestant. Això és una exageració, ja ho veig, però tot i que els espanyols no tinguin el déu cristià tan interioritzat com els americans, no sé quants n’hi hauria que es declararien ateus. Ben pocs, em sembla, encara que aquest déu –ni cap altre– no sigui gaire present en les seves vides.