Paraules d’Opòton el Vell

Feia molt de temps que tenia pendent la lectura d’aquest llibre, que s’ha revelat com una petita meravella. I dic petita només per la modèstia amb què el narrador, l’Opòton, fa la relació del viatge que els asteques tenochques, com en diu ell, van fer a Europa, el Vell Atzlan –el lloc originari–, per rebre Quetzalcoatl en la seva tornada a la terra i acompanyar-lo fins al Gran Tenochtitlan, amb el previsible fracàs d’aquesta expedició i la ruïna que va suposar per a tot l’Atzlan que els asteques haguessin ensenyat als de la Fala Castella –els espanyols– el “camí de la dreta del món”, que va comportar la destrucció completa d’unes quantes civilitzacions i l’esclavització dels supervivents.

Avel·lí Artís Gener escriu, des de l’exili mexicà, una mena de contracrònica entre ingènua i amarga de la conquesta d’Amèrica: ingènua pel punt de vista del narrador, que fa que de vegades et petis de riure; amarga per les conseqüències de la invasió espanyola, que l’Opòton vell ja ha sofert i lamentat durant molts anys, i contracrònica perquè de fet a la conquesta mateixa hi dedica tan sols alguns comentaris mentre parla d’altres coses, per subratllar tot el que el seu poble i ell personalment han perdut.

Assetjament “democràtic”

Vivim des de fa més de vint anys una escalada feixista que no rep aquest nom; només els faltava tenir una excusa, i la que han trobat és bona: terrorisme internacional. Els drets civils de qualsevol poden quedar suspesos en qualsevol moment, si es tracta de preservar (defensar, protegir) les institucions, la majoria, el benestar, la vida, les propietats, el que sigui de qui sigui, i no es pot protestar perquè aleshores et converteixes a) en un ingenu; b) en un col·laborador; c) en un estúpid que tens prejudicis que conserves d’altres temps, quan la policia no era democràtica (és molt democràtic menjar-se algú a hòsties), quan la justícia estava controlada pel poder (és molt democràtic el que passa amb el Tribunal Suprem i el Constitucional, amb el PP i el PSOE barallant-se aviam quants n’hi tenen que siguin dels seus), quan es fomentava l’espionatge ciutadà (i quina cosa és aquesta promoció que els particulars denunciïn “sospitosos”?).
Es tanquen mitjans de comunicació, es prohibeixen partits polítics, es processa presidents de comunitats autònomes i parlaments, s’eleva a una categoria ben democràtica i constitucional el delicte d’opinió i ningú no troba que hi hagi res a dir: solidaritat és connivència, vigila! Es deté persones amb proves ridícules, se les incomunica pràcticament sine die, se’ls extreuen declaracions no se sap amb quins procediments i tot això no té res a veure amb unes eleccions que són sempre l’únic objectiu, sinó amb la lluita per unes famoses llibertats que no queda gens clar en què consisteixen. I no es tracta només dels americans que són tan dolents i de Guantánamo; el mal som també nosaltres.
Tot plegat em recorda aquell poema de Martin Niemöller, popularitzat per Bertolt Brecht:

Als die Nazis die Kommunisten holten, habe ich geschwiegen;
ich war ja kein Kommunist.
Als sie die Sozialdemokraten einsperrten, habe ich geschwiegen;
ich war ja kein Sozialdemokrat.
Als sie die Gewerkschafter holten, habe ich geschwiegen;
ich war ja kein Gewerkschafter.
Als sie die Juden holten, habe ich geschwiegen; ich war ja kein Jude.
Als sie mich holten, gab es keinen mehr, der protestieren konnte.

Quan pensem que és hora de protestar ja no trobarem ningú que pugui sentir-nos, i quan vinguin a buscar-nos a nosaltres no hi haurà ningú que no ho trobi natural.