L’agent confidencial

Explica Graham Greene que va escriure aquest llibre en sis setmanes, als matins, inflat de benzedrina, mentre a la tarda continuava barallant-se amb El poder i la glòria, que avançava molt lentament. Que ho va fer per donar a la seva família algun tipus de seguretat –diu que aquest s’havia de vendre; l’altre no tenia tan clar que agradés– que cobraria alguns diners mentre ell estava embolicat fent de soldat en la Segona Guerra Mundial. Passa que al final a l’exèrcit no el van voler, de primer l’havien cridat però després el van rebutjar.

El resultat és un llibre curiós, relacionat amb la Guerra Civil Espanyola una mica de trascantó, vista des de lluny, des d’Anglaterra, on L’agent confidencial ha anat a comprar carbó per poder guanyar la guerra; el problema és que també n’hi ha anat un de l’altre bàndol, i la manera de Greene de descriure’l no deixa dubtes sobre el costat de cadascú.

El relat és pessimista, fatalista i tot. A part d’això, el dibuix dels personatges és molt esquemàtic, fora del protagonista, que no està ni dibuixat: l’autor el deixa anar i mira aviam com se les compon amb la malastrugança que sent que porta a sobre.

I el més intrigant de tot és que a la portada de l’exemplar que tinc d’aquesta obra d’autoencàrrec, que diria que ha passat sense pena ni glòria, hi ha la foto d’un tio que juraria que és el Brossa. Amb les ulleres, les ungles brutes i el mocador al cap. Devia ser una broma interna de l’editorial. (Traducció, Carles Llorach.)

curri

(I ara, per descomptat, el que m’agradaria és rellegir El poder i la glòria, que no recordo gens.)

 

Acción Española

Endreçava llibres i he trobat una antologia, publicada a Burgos el 1937, de la revista Acción Española, que es va editar entre el desembre del 1931 i el juny del 1936 amb un objectiu declarat:

“ACCIÓN ESPAÑOLA nació y vivió sólo para exponer y propagar la existencia de una Verdad política [… ].

“Y como para nosotros se hacía evidente, en la razón y el conocimiento, que la democracia y el sufragio universal eran formas embrionarias de comunismo y de anarquía, pregonamos que había que combatirlas por todos los medios lícitos, “hasta los legales”, añadíamos con palabras ajenas, para dar a entender […] que si nos apresurábamos a poner en práctica los medios que una legalidad –formal, pero ilegítima– nos consentía, sólo era con la mira puesta en que ellos allanasen el camino a los que un día hubieran de marchar cara al honor y a la gloria, echándose a la espalda escrúpulos legalistas. Teníamos que combatir, por lo tanto, la errónea idea […] de la ilicitud de la insurrección y del empleo de la fuerza.”

Els que parlen de la igualtat de culpes en la guerra civil obliden sempre, entre altres coses, qui la va provocar. O bé consideren, com els patriotes que escrivien en aquesta revista, que l’existència de la república era l’autèntica provocació.