Llengua literària?

Intentant endreçar el caos de les meves lectures i fer veure que tenen un objectiu, vaig comprar no fa gaire Trucada per al mort, de John Le Carré, editat per La Cua de Palla l’any 1968 en traducció d’Antoni Pigrau, que no recordava gens quan no fa gaire el vaig rellegir en VO, Call for the Dead. Ara el que volia fer era resseguir-los tots dos alhora, l’original i la traducció, però m’està començant a fer por: por de veure el que passa en la versió catalana, perquè amb la Trucada vaig comprar també dos llibres de Dashiell Hammett, un autor que volia recuperar, i després de llegir-los no crec que pugui dir que ho hagi fet –que l’hagi recuperat–; en tot cas, si tant m’interessa, n’hauré de buscar també l’original.

En el meu record, Collita roja i La clau de vidre eren bons, però ara els gàngsters parlant-se de vós, garfint pistoles, perdent capells i fent altres coses rares m’han impedit entrar en la història, que en realitat no té més importància: em fa l’efecte que en Hammett l’estil ho és tot; l’antiestil, si es vol, en el pol oposat de la novel·la psicològica, amb frases curtes que només expliquen fets, sense gens d’introspecció, un ritme ràpid i molta violència. I ara que hi penso, quan els vaig llegir –els tres que he dit–, fa més de trenta anys, no recordo que la llengua em sobtés tant; també és veritat que no es pot dir que aleshores tingués prou criteri per saber si una traducció era bona o no, i això em permetia trobar acció en les novel·les d’acció, en lloc de mots escaients i sospites d’errors.

Perquè a més a més hi ha això: no només la llengua és encarcarada i no gens àgil, sinó que a sobre la traducció no és bona; i no, no és el mateix. En tot cas, es pot entendre que als anys seixanta els conceptes lingüístics estiguessin com estaven i que fos menys important la qualitat de la traducció que publicar, publicar i publicar; el que ja s’entén menys és que 62 hagi anat reeditant aquestes versions sense revisar-les: la Collita roja que tinc es va publicar el 84 –no m’ho podia creure. I el que em pregunto és si les traduccions del catàleg actual, vigent, de les Seleccions de la Cua de Palla estan revisades o no. Si és que no, la cosa és de jutjat de guàrdia i ja es poden anar queixant amb la cançoneta d’ai què farem perquè la gent llegeixi més en català.

(Sempre estem amb la cosa de la desgraciada llengua i com ens tracten de malament els espanyols, però els que som uns desgraciats, en l’accepció 1 de l’Alcover-Moll, som els catalans, que l’anem assassinant a poc a poc, amb nocturnitat i traïdoria i fent veure que ens en cuidem.)

Últimes lectures

Hi ha persones que no han llegit ni un sol llibre en la seva vida. N’hi ha que en llegeixen dos, tres o dotze a l’any. N’hi ha que llegeixen sempre el mateix, no necessàriament l’Alcorà o la Bíblia. Durant una època jo tampoc no llegia gaire. De tant en tant una tarda sencera llegint, per reconciliar-me amb el món, deia. Ara estic més amb el Pierre Assouline, que diu que en llegeix quatre o cinc a la setmana. Però és segur que ell en treu més profit que jo. I és que la gent prenen notes, i jo no m’hi acostumo. Això és un intent de fer-ho. Octubre i novembre:
La passion des femmes (Sébastien Japrisot). És un llibre estrany perquè no és el que escriu normalment el Japrisot. Esclar que tampoc no ho és Un long dimanche de fiançailles, que és esplèndid. Aquest altre està bé, però justeja. Veus de dones diferents es relleven per explicar una història que té un sol protagonista, una història que sembla que acaba igual que havia començat.
Adieu l’ami (S.J.). Aquest està més en el to de sempre, el policíac amb joc de miralls: una dona enreda un home i un altre s’hi barreja, al final els lliga un llaç que sembla més fort que l’amistat. És un guió, potser se’n va fer una pel·lícula.
La course du lièvre à travers les champs (S.J.). Un home que no sabem de què s’escapa, uns records que no sabem de qui són, uns delinqüents que preparen l’últim cop en un racó de món, el destí que els persegueix a tots, dos homes que potser són aquells que eren i que es retroben per enfrontar-se a la mort. Un altre guió.
Piège pour Cendrillon (S.J.). Una dona sense cara i sense memòria es desperta en un llit d’hospital. El mateix tipus de dona dominant que a Adieu l’ami controla els fils. Però un altre cop no els controla tots.
Visages de l’amour et de la haine (S.J.). Un home malalt es venja de la seva mare casant-se amb una dona que no és guapa però que és tot tendresa. Però com sempre, un no pot escapar-se d’un mateix ni del seu destí.
Le manoir des immortelles (Thierry Jonquet). La feina d’un home és vigilar i matar. És boig, i es veu a venir el que passa: Psicosi pesa. La feina d’un altre és trobar-lo i aturar-lo. Fluix. El Jonquet ha treballat molt fins a aconseguir l’estil, però aquí encara no l’havia trobat.
Mémoire en cage (T.J.). Una nena sembla una paralítica cerebral com una altra. Però planeja una venjança. Algunes de les coses que passen en el llibre no són possibles: un foc no fa prou flama per cremar vuitanta quilos d’home i perquè al cap de mitja hora només en quedi una pudor. Em sembla!
La vie de ma mère! (T.J.). Aquí parla un adolescent, potser podríem dir que és la versió francesa i molt més crua del Guardià al camp de sègol. És àgil i gairebé natural. Gairebé…
Le bal des débris (T.J.). Un noi treballa empenyent cadires de rodes en un moridero. És gairebé divertit: el J. devia tenir al cap una pel·lícula, acaba com una pel·lícula de delinqüents simpàtics.
La promesa del ángel caído, El bebedor del tranvía (Friedrich Ani). Traduïts de l’alemany amb bastanta dignitat (Joan Parra), potser amb alguna catalanada. Un home desapareix i no vol que el busquin, un que hauria volgut ser actor diu que ha tornat quan no havia desaparegut mai, un policia que es diu Süden, sembla que el cognom fa riure, treballa al departament de desapareguts i no és capaç de trobar el seu pare: això encapçala tots els llibres (és una sèrie i n’hi ha uns quants més). Aquí no hi ha delictes, només històries estranyes i la vida del poli, que es va aclarint en cada episodi. Hi ha una mica de Simenon i una mica de sèrie de la tele. No sé si cal llegir-ne més. L’Ani no és cap poeta i les històries no tenen gaire interès, per ser normals són massa rebuscades. Encara que potser estan tretes de la realitat, també podria ser.
Ciudad de ladrones (David Benioff). Traduït dignament de l’anglès (Francisco Lacruz). Se suposa que és una història autèntica de l’avi de l’autor durant el setge de Leningrad. Dos nois han de travessar el setge alemany per anar a buscar ous fora de la ciutat, perquè allà no n’hi ha i s’ha de fer un pastís per al casament de la filla del coronel. El Benioff és contingut, cosa que s’agraeix: no s’aprofita del lector ni l’explota emocionalment. Per això la història de vegades es fa més àcida.
Els taxistes del tsar (Joan Daniel Bezsonoff). Volia llegir alguna cosa del Bezsonoff, però no sé si era el millor llibre per a una primera aproximació. I a més no sé si és que els catalans del nord puntuen raro, pel que ell diu no està pas fet de pressa… Tot ve de per què té cognom rus; té sentit de l’humor, però em fa l’efecte que el tema el toca massa de prop.
Aiguafang (Joan-Lluís Lluís). N’havia llegit El dia de l’ós, que em va agradar; aquest no ho sé. És tot surrealista, com en un futur desesperat, un noi cataflà, un esclau japonès i una noia amb la malaltia de Marinetti fan una mena de Mecanoscrit del segon origen actualitzat, però amb una ingenuïtat semblant a la del Pedrolo.
Intrusos (Uzma Aslam Khan). Traduït de l’anglès (Anna Turró Armengol), em sembla que bé. El present és el Pakistan el 1992: un estudiant torna dels Estats Units quan es mor el seu pare, una noia recorda la mort del seu, compromisos matrimonials, aparences, gàngsters; tot plegat una excusa per fer un retrat del país i descriure el xoc entre els costums occidentals que s’hi introdueixen i les tradicions, a més de les mentides habituals en els matrimonis, que aquí són imposats.
La set (Andrei Guelassimov). Traduït del rus (Jaume Creus), molt bé. Tres exsoldats busquen un company desaparegut. La set és de vodka i la realitat és Rússia, Txetxènia i la mentida que és tot. Molt bo.
L’estepa infinita (Esther Hautzig). Traduït de l’anglès (Anna Llisterri), bé. Quan l’autora es deia Esther Rudomin vivia a Vílnius amb la seva família: els van deportar a Sibèria per capitalistes i enemics del proletariat. Aquestes històries sempre són brutals, sobretot quan les animalades s’expliquen amb aquesta senzillesa.
El quinto hijo (Doris Lessing). Traduït de l’anglès (Ángela Ruiz), bé. L’he llegit perquè El quadern daurat no em va agradar gens; aquest m’ha agradat més, però em penso que no acabo d’entendre la metàfora. Dues persones convencionals en un món (anys seixanta) que es vanta de no ser-ho volen tenir molts fills, però el cinquè els torna a la realitat precisament per la seva incongruència.
Trànsit (Anna Seghers). Traduït de l’alemany (Joan Fontcuberta), bé. Un home és a Marsella els primers temps de l’ocupació alemanya i s’enamora d’una dona; el llibre parla de la dificultat de mantenir la normalitat quan tot ha quedat alterat, i també descriu la (mala) vida dels refugiats i les dificultats burocràtiques que es mantenen i s’agreugen per l’estat de guerra. Molt trist.
Dents blanques (Zadie Smith). Traduït de l’anglès (Ernest Riera). Ja en vaig parlar? Divertit.
La neu i els gossos (Vidosav Stevanovic). Traduït (Helena Cots) a partir de la traducció francesa del serbocroat (sense comentaris). Guerra dels Balcans. El tema és dur i està explicat sense cap concessió, ni temàtica ni narrativa. No l’he pogut llegir, no hi trobo el fil: haver viscut segons què no deu deixar gaire lloc per a la poesia, o bé al contrari, però és una poesia hermètica i fosca.
Quatre dies de gener (Jordi Sierra i Fabra). Traduït de l’espanyol, no queda clar per qui; l’autor mateix, potser (llengua poc polida). El Sr. Sierra vol fer-se un lloc en la literatura i deixar d’estar classificat com a autor juvenil; no sé si n’he llegit alguna cosa abans, però com a literat em sembla difícil que prosperi. Com a exemple, un que m’ha quedat gravat: un policia remena els calaixos d’una dona i hi troba compreses, “probablement per a la menstruació”. Increïble. A part d’això, el llibre té el mèrit de recuperar l’ambient dels últims dies abans de l’entrada dels facciosos a Barcelona, llàstima que el Sierra es perd en una crítica social més aviat grollera; sembla, a més a més, que té poc costum d’expressar sentiments i es fa repetitiu.
Contes pour enfants pas sages (Jacques Prévert). L’havia llegit fa temps; devia estar de més bon humor que ara, o simplement em va sorprendre molt, perquè m’havia fet riure molt. Ara l’he trobat simpàtic i prou, políticament incorrecte, cosa que s’agraeix, però aleshores encara no s’havia inventat aquesta bestiesa. Aquesta edició (Gallimard Jeunesse, Folio Cadet, 2008) porta uns dibuixos (Elsa Henriquez, 1977) falsament infantils que no m’agraden gaire. Això també hi deu fer.
En sortant de l’école et autres poèmes (J.P.). O com fer que sembli fàcil escriure per a nens sense tractar-los d’idiotes. Simpàtic. Els dibuixos (Jacqueline Duhême) no maten però tampoc ofenen.
Llàgrimes sobre Bagdad (Gemma Pasqual Escrivà). El primer any de la invasió de l’Iraq. Té un cert interès en la mesura que, com a novel·la per a adolescents, fa evident que l’Iraq no era, a part de l’islamisme, un país tan diferent… abans de la guerra. Ara, no té gaire nivell ni profunditat, potser tampoc no se li demanava, i cada vegada que es llegeix “els iraquians i les iraquianes” vénen ganes de tirar-lo per la finestra.
El sindicat dels policies jueus (Michael Chabon). Traducció de l’anglès (Ernest Riera). Ja en vaig parlar? Escèptic.
Un matrimoni amateur (Anne Tyler). Traduït de l’anglès (Ernest Riera), no tan bé com altres vegades. De la Tyler n’havia llegit un altre, Abans, quan érem grans, que m’havia semblat prou digne; aquest em sembla que és més ambiciós i se li noten més les mancances. Una família estatunidenca, amb el trencament que van suposar els anys seixanta, les drogues, les sectes, i com això ja no es porta però va deixar ferides… Una mica buf!
L’enfant de sable (Tahar Ben Jelloun). Comença molt bé, però després hi ha molta metàfora i em perdo. L’he de tornar a llegir, em sembla.

El sindicat dels policies jueus

O sigui: que no només no pots dir si El sindicat dels policies jueus t’ha agradat, sinó que ni tan sols no t’atreveixes a pronunciar-te sobre si és bo o no, perquè no l’has llegit en l’original, esclar, però sobretot perquè no saps si aquest devessall d’imatges sorprenents que l’omple el completen o el carreguen; en la traducció, les frases semblen això que en diuen tallades amb cisell, seques, curtes i precises, però al darrere no saps si hi ha alguna cosa més que el gran dolor jueu, que no és que sigui poca cosa, amb una mica de denúncia genèrica per la història que provoca aquest dolor, però sense molestar gaire. I el que sobta és el contrast entre l’estil concís i la riquesa de les imatges, per a tu totes noves, que fan que la lectura sigui una mica cansada, com un poema.
I què diries, que com a poema no és bo perquè finalment és poesia amorosa amb la forma de thriller polític i contrautopia? O és un llarg lament pel jueu errant, per les conviccions que ataquen la vida?
Apunta el traductor: Ernest Riera Arbussà; no sembla dolent.

Curiositat

Després de llegir-me uns quants llibres de Daniel Pennac sobre la família Malaussène, que sempre fan de bon pair, i Un petit inconvenient de Mark Haddon (traducció no gaire bona, faltes d’ortografia), que està prou bé (ara, quina mania dels editors d’explicar tot el llibre a la contraportada!), estic llegint Vida y destino de Vasili Grossman, més que res perquè tanta gent n’ha dit tantes coses bones que ja tenia curiositat. En català no hi és. El comparen amb Guerra i pau i vull saber per què; de moment trobo un mosaic de peces independents, ple de noms que en alguns casos ja em comencen a sonar, i una traducció més aviat deficient. El més interessant, ara com ara, és la descripció de les dificultats que planteja la vida diària a l’Estat soviètic, burocratitzat fins a extrems inversemblants i autoritari al màxim. No m’estranya gens que el llibre estigués prohibit.

Traducció

La força d’existir, de Michel Onfray, planteja una interessant alternativa al que Onfray anomena el nihilisme cristià, que caracteritza les societats contemporànies. Estic d’acord en aquesta definició i em sembla molt encertat el títol que dóna a la seva proposta: ateisme postcristià. Onfray ja m’havia cridat molt l’atenció amb el seu Tractat d’ateologia, que és un llibre que sembla molt ben estructurat i treballat. En canvi, el que llegeixo ara de vegades resulta caòtic, i el pitjor és que sovint no se sap si és a causa de l’entusiasme d’Onfray, que no pot parar-se a respirar i va deixant anar les seves il·luminacions una rere l’altra, o bé de les deficiències de la traducció. El tractat d’ateologia ja patia d’aquest mal, però em sembla que a La força d’existir l’editorial que el publica en català, Edicions de 1984, s’ha superat a si mateixa. És com si les editorials que publiquen en català proclamessin que només poden dedicar-se a la seva feina treballant malament, de pressa, de qualsevol manera. Però la feina mal feta no té futur, que deien; m’he d’enrecordar de llegir aquest home directament en francès, perquè hi ha casos en què allò de traduttore traditore té un sentit absolut: no crec que llegint la traducció estigui llegint el llibre d’Onfray, sinó una recreació que a la traductora no li ha importat que no sempre tingués solta; no entén gaire el tema ni la terminologia i cau en paranys evidents, i al darrere seu no hi ha hagut un editor que suplís aquestes deficiències.