Les planes

He de reconèixer que no sóc una lectora subtil. Les al·legories, metàfores i altres recursos són portes misterioses que, quan estudiava, la profe de literatura m’ensenyava a on portaven, però la clau de les quals mai he sabut trobar jo sola. És per això que a l’enfrontar-me a un text com el de Les planes (Gerald Murnane, Minúscula, 2014, en traducció de Marta Hernández Pibernat), em costa determinar què és el que he de pensar, què és el que he d’entendre, què és el que en vull dir… I és també per això que sovint, quan vull parlar d’una obra, prefereixo centrar-me en els detalls, les imatges, les impressions, que d’alguna manera o altra s’han fet un lloc en el meu imaginari.

I és que les imatges intenses són el protagonista d’una història que no és ben bé una història sinó el retrat d’un paisatge oníric i la seva gent: les planes, a l’Austràlia interior, una regió que es descriu en contraposició a l’Austràlia exterior: amb un paisatge, societat, sensibilitats, filosofia dels quals se’ns parla llargament i al mateix temps d’una manera que mai acaba de semblar concreta.

Em va resultar una mica difícil entrar a Les planes i després de llegir-lo em queda la impressió d’haver passat algunes estones passejant-me per un somni, per un indret imaginat, tan imprecís com els records que deixen els somnis quan la marea del despertar se’ls emporta.

Passatgera del silenci

És ben bé que hi ha llibres que demanen el seu moment. La Flor del Desert que m’acompanya en aquesta aventura blogaire em va regalar ja fa un cert temps el que acabo de llegir ara, Passagère du silence, de Fabienne Verdier. No sé del cert quin era el meu estat mental quan el vaig obrir aleshores, però sí que el vaig tancar al cap de ben poques pàgines: el llibre no em deia res.

En canvi ara l’he agafat i, sense que m’hagi atrapat com si expliqués aventures trepidants –cosa que no fa–, hi he trobat el relat més que interessant de la passió d’una vida, encara que tampoc no és passió el que desprenen aquestes pàgines, sinó la descripció des d’una posició que vol ser neutra del lliurament total, malgrat tot, a un objectiu que es converteix en el sentit d’una vida, a més d’un rerefons d’agraïment pels favors i l’ensenyament rebut de mestres que imparteixen els seus coneixements amb una generositat absoluta.

Entre les línies de la història de la formació d’una artista pintora, poeta i cal·lígrafa, a Passagère du silence s’hi llegeix també una crítica, dura i fonamentada, als anys de Mao a la Xina, la dictadura del Partit Comunista –no del proletariat–, el control burocràtic del país, el Gran Salt Endavant i sobretot la Revolució Cultural, el genocidi de les minories, la situació de la dona, la misèria d’un país que, abans en nom del progrés i després per una mena d’intent d’occidentalització, s’ha dedicat a la destrucció sistemàtica de la seva tradició.

Sempre resulta impressionant comprovar fins a quin punt som febles, fins a quin punt som capaços de funcionar a base de consignes, fins a quin punt ens condiciona l’entorn. El llibre també es pot llegir com a breviari de filosofia taoista, i en aquest sentit ha renovat una mica el meu pensament sobre aquest tema.

Ronda naval sota la boira

Fa temps que vaig decidir que no llegir el pròleg d’un llibre quan no és de l’autor –i de vegades encara que ho sigui– no era desídia, sinó prudència, perquè no sabria dir quants llibres m’han caigut de les mans davant del prodigi d’erudició que tendeixen a ser aquestes paraules prèvies, sense comptar que sovint l’introductor –que sol ser un estudiós de l’autor que treballa en alguna universitat i que, per tant, ha de fer currículum– desvela sense cap mirament ni avís (ei, salteu-vos aquest paràgraf els que no conegueu encara el llibre) no només el tema, la trama i el sentit del discurs, no fos cas que hi poguéssim pensar solets, sinó també el desenvolupament, la importància dels diferents personatges i el final de la novel·la; sembla que el que importa no és deixar que el lector s’ho passi bé llegint, sinó que pugui gaudir d’una fruïció orientada, que sàpiga què és el que el fa riure o plorar o reaccionar com sigui, i de què és culpable si no presenta cap d’aquestes respostes que l’estudiós introductor prescriu com a naturals.

Ahir vaig acabar de llegir Ronda naval sota la boira, de Pere Calders, i com que avui tenia un buit llegístic i havia pensat llegir-ne després el pròleg, m’hi he posat. (Sembla que en realitat no és un pròleg pròleg, sinó un article que va escriure el Joan Triadú a l’Avui després que es publiqués el llibre.) Ha sigut una mica curiós, perquè l’he trobat interessant, fins al punt que algunes de les coses que hi diu el Triadú m’han portat a pensar que no me’n recordava gaire del primer capítol i que ja posats potser que me’l rellegís. I també és curiós que una de les coses que hi diu el Pere Calders és aquesta:

“S’admeti o no, el pròleg era una defensa que […] feien de l’obra el seu autor o algun conegut d’ell, amb preferència prestigiós. Venien a dir: “Lector amic, vés amb compte. Aquest llibre t’ha d’agradar per tals i tals raons […].” La posició primera apareixia, doncs, hostil, i aquesta actitud defensiva davant d’un atac que encara no s’havia produït deixava sovint el lector estupefacte.”

M’imagino la cara sorneguera del Calders quan li van dir que per a l’edició de Ronda naval sota la boira a la col·lecció “El Cangur” d’Edicions 62 s’hi afegiria aquest text del Triadú com a pròleg. I sobre el llibre no sé si explicar res més que això: un transatlàntic a la deriva, un capità amb un alt sentit del destí, uns passatgers que fan el que poden i un narrador que s’esplaia en uns capítols, mentre que el diguem-ne compilador o editor es reserva els annexos, que són per a mi la part més interessant, la més caldersiana (ai, que em prologuitzo) de la novel·la: humanitat, ironia i un humor molt fi són a tot arreu, però sobretot en aquestes pàgines que l’editor ja diu que són “Únicament per a persones amb ocupacions moderades”; fins i tot arriba a suggerir que “si algú […] ha d’aprofitar el temps fins als límits de l’avarícia, que passi des d’ara a l'”Epíleg”, on a manera de resum es dóna una síntesi colpidora dels fets que ens ocupen”.

A part de tot això, com sempre una llengua viva i expressiva i una gran tendresa per “l’home amb inicial baixa”, que observa “l’Home [que] passa rabent” i pensa “Vejam si prendrà mal!”.

 

El viatjar infinit

“Viatjar sentint-se sempre, simultàniament, en un món ignot i a casa, però sabent que no es pot tenir, que no es pot posseir cap casa. Qui viatja sempre és un vagabund, un estranger, un convidat […].”

El viatjar infinit, Claudio Magris (trad. Anna Casassas)

Potser avui era un bon dia per acabar aquest llibre, que només m’ha interessat a trossos perquè tanta erudició i caritat cristiana em sobrepassen, però que té alguna frase que hi toca de ple.