Passatgera del silenci

És ben bé que hi ha llibres que demanen el seu moment. La Flor del Desert que m’acompanya en aquesta aventura blogaire em va regalar ja fa un cert temps el que acabo de llegir ara, Passagère du silence, de Fabienne Verdier. No sé del cert quin era el meu estat mental quan el vaig obrir aleshores, però sí que el vaig tancar al cap de ben poques pàgines: el llibre no em deia res.

En canvi ara l’he agafat i, sense que m’hagi atrapat com si expliqués aventures trepidants –cosa que no fa–, hi he trobat el relat més que interessant de la passió d’una vida, encara que tampoc no és passió el que desprenen aquestes pàgines, sinó la descripció des d’una posició que vol ser neutra del lliurament total, malgrat tot, a un objectiu que es converteix en el sentit d’una vida, a més d’un rerefons d’agraïment pels favors i l’ensenyament rebut de mestres que imparteixen els seus coneixements amb una generositat absoluta.

Entre les línies de la història de la formació d’una artista pintora, poeta i cal·lígrafa, a Passagère du silence s’hi llegeix també una crítica, dura i fonamentada, als anys de Mao a la Xina, la dictadura del Partit Comunista –no del proletariat–, el control burocràtic del país, el Gran Salt Endavant i sobretot la Revolució Cultural, el genocidi de les minories, la situació de la dona, la misèria d’un país que, abans en nom del progrés i després per una mena d’intent d’occidentalització, s’ha dedicat a la destrucció sistemàtica de la seva tradició.

Sempre resulta impressionant comprovar fins a quin punt som febles, fins a quin punt som capaços de funcionar a base de consignes, fins a quin punt ens condiciona l’entorn. El llibre també es pot llegir com a breviari de filosofia taoista, i en aquest sentit ha renovat una mica el meu pensament sobre aquest tema.

Katanga business

De vegades descobreixo per què encara llegeixo l’edició d’internet de Le Monde. Per practicar el francès, em deia, i també per tenir una visió una mica més àmplia d’aquesta realitat que no podem evitar que ens condicioni; i en dies com avui, per descobrir noves mirades sobre un món que m’intriga i també per saber quin seria el meu vot a les eleccions al Parlament de Brussel·les si de debò fossin europees.
Últimament es porta molt criticar els xinesos perquè inverteixen a l’Àfrica per treure’n benefici sense tenir en compte a quin règim polític donen suport d’aquesta manera ni quins drets es respecten als països on fan carreteres, i que fan carreteres per continuar espoliant un territori que, i això és el que fa gràcia, els europeus van fragmentar al seu gust i segueixen considerant en certa manera propi; un territori de desheretats als quals només queda la perspectiva d’ofegar-se a l’oceà mentre intenten travessar-lo en barcos de fortuna per arribar a qualsevol dels països de cucanya de què han sentit parlar: països on tothom té feina i aigua a casa i porta sabates. Katanga business és un documental del belga francòfon Thierry Michel que parla de tot això i de més coses i que m’agradaria veure. En aquesta adreça hi ha un comentari i alguns enllaços: http://efareviews.cineuropa.org/2009/04/katanga-business-2009.html.
Sobre el Parlament Europeu, aquesta és la meva opció encara que em fa l’efecte que quan vagi a votar no podré triar-la: http://www.piratpartiet.se/international/english.