Fanny

De vegades em sorprenc mirant algú d’una certa edat i pensant on devia ser mentre transcorria la segona meitat del segle XX. Ocupant-se de les seves petites misèries, suposo, com d’altra banda fem tots, com segueix fent tothom, com si certs esdeveniments no haguessin passat: alguns els ignorem, en el doble sentit de no saber-los i de deixar-los de banda; d’altres els oblidem, de vegades perquè un excés de memòria ens mataria, de vegades perquè tenim el cap massa petit, de vegades perquè és així com van les coses, l’avui va colgant a poc a poc l’ahir sota el feix dels petits esdeveniments de cada dia.

Aquest pensament, doncs, és una mica intolerant i injust, segurament, però veig aquella dona que continua anant un cop a la setmana a la perruqueria a fer-s’hi la permanent i penso on era el maig del 68, per exemple; o aquell home que encara no pot ocupar-se de res de la casa, quines cançons escoltava de jove, en quin món vivia? Potser és que, a part dels fets que es poden recollir en un anuari, hi ha un corrent de quotidianitat, de costums establerts, finalment d’inèrcia, que fa que modificar les convencions sigui molt més difícil i sobretot més lent del que podria semblar.

També hi ha la qüestió de la qualitat provinciana de certes cultures, i això potser explica que part de la societat catalana de l’època se sentís escandalitzada per una obreta de Carles Soldevila, Fanny, que es va publicar el 1930, molts anys després de Nana (1880) d’Émile Zola, i de La dama de les camèlies (1848) d’Alexandre Dumas, per dir-ne només dues. I tanmateix, “un sector de la crítica […] ha titllat d’immoral la meva novel·la”, diu l’autor en el pròleg a la primera reedició del llibre, el mateix 1930; ves què dirien del que es publica ara!

La Fanny és una noia que, després de la fallida i la mort del pare i la partida dels germans a fer les Amèriques, es veu obligada a treballar; com que era de bona família, no sap fer res, de manera que l’única feina que troba és aquella en què el que li serveix és el seu tipet i les classes de ball: corista. La professió està mal vista, però la Fanny és una doneta ingènua i una mica eixelebrada que s’enamora, es manté pura i és víctima de les enveges de les companyes del teatre. És veritat que arriba el dia que es fica al llit amb l’home a qui estima i a qui a pesar d’això no vol considerar el seu promès, i em pregunto quina de les dues coses devien molestar més aleshores, que no es reservés per al matrimoni o que no trobés imprescindible casar-se després de perdre l’honor, com encara es diu no tan lluny d’on escric això ara. (No només es diu: encara es mata per això…)

 

La terra

En l’intent d’aconseguir llegir tota la sèrie d’Émile Zola sobre els Rougon-Macquart, la “història natural i social d’una família durant el Segon Imperi”, li va tocar ara fa poc a La terre, que se centra en el món rural i les lamentables relacions humanes derivades d’un sistema de propietat fragmentat i una societat endarrerida, inculta i gasiva gairebé per naturalesa. Com que Zola escriu per demostrar tesis i la tesi en aquest cas era la influència nociva de l’endarreriment del camp en el progrés social, per resumir-ho d’alguna manera, la lectura d’aquest llibre fa patir constantment perquè retrata un món poblat de persones que gairebé no es poden considerar humanes, que actuen amb una crueltat i una inconsciència que no semblen tenir límits, que no saben què és la compassió, la solidaritat ni l’amor. Suposo que el fet que a més a més siguin descreguts i que al poble de què es parla no hi tinguin ni capellà propi contribueix a subratllar la animalitat que inspira uns pagesos que han viscut de la mateixa manera durant segles, una manera que els ha portat a un estat de degeneració espiritual que fa autèntica angúnia.

A part d’això, el llibre m’ha fet molta gràcia perquè descriu una regió, la Beauce, considerada el graner de França i que recorda en molts sentits la Segarra, salvades totes les distàncies, que marca en primer lloc l’extensió: més de 5.700 km la regió francesa i menys de 800 la comarca catalana; fora de detallets sense importància com aquest, totes dues ocupen una posició central als països respectius i estan dedicades sobretot al cultiu dels cereals; a la Beauce, a més a més, en el moment que la retrata Zola hi ha també vinya, com n’hi havia hagut tradicionalment a la Segarra fins a finals del segle XIX. Em va semblar una coincidència ben curiosa.

Orhan Pamuk

En general els escriptors tenen una menjada de tarro de collons. Com més bons són, o més celebrats, més menjat tenen el coco amb una manera, una idea fixa, això que en diuen un leitmotiv però permanent. Potser és per això que n’hi ha que, de la menjada de tarro que tenen, es pensen que són grans escriptors, com si per ser-ho n’hi hagués prou amb això. No direm noms dels (que jo trobo) dolents, però dels bons o com a mínim llegits al llarg del temps i fins dels segles n’hi ha exemples a manats, gent que a partir d’una idea que els obsessiona han construït una obra que s’ha revelat sòlida i atemporal: Cervantes i els llibres de cavalleries, Proust i el pas del temps, Balzac i Zola (cadascun a la seva manera) i el retrat total…
Penso tot això després de llegir Em dic vermell i El castell blanc d’Orhan Pamuk; Pamuk i la identitat, podria dir seguint la llista d’abans, amb l’afegit que ell és turc i això li planteja el conflicte de ser mig asiàtic i mig europeu, mig oriental i mig occidental, de cultura musulmana però no lluny de la que en diuen judeocristiana. A Em dic vermell fins els dibuixos tenen veu per explicar, sobre el rerefons d’uns assassinats (potser a la manera d’El nom de la rosa), el canvi de paradigma a Turquia, la caiguda de l’imperi otomà i la decadència de l’art islàmic per la influència de l’europeu; a El castell blanc la decadència és una premonició explicada per una veu que al final sembla que no s’identifica ni ella mateixa, i el tema és l’assimilació i la transculturació, no acabo de saber si amb una punta d’enyorança per un temps en què la divisió entre el món oriental i l’occidental era ben clara.
De Pamuk n’havia llegit abans algunes reflexions anava a dir no literàries, que sí que ho són; reflexions no fictícies és el que se m’acut, articles, notes de dietari, observacions sobre la vida diària, i tenia ganes de llegir-ne novel·les, que són el que ha fet que sigui reconegut, per saber què fa i si m’agrada. El tio d’escriure en sap un ou i atrapa, i no sé si és un però dir que, com a Saramago, el conflicte interior de l’escriptor, el seu tema, l’emporte que diuen els francesos sobre la trama, que té una importància només relativa; i aquest l’emporte el podríem traduir per predomina, guanya.

Llibreries

L’altre dia pensava quins són els escriptors que no m’han fallat mai i incloïa Zola a la llista, però justament ara n’estic llegint un llibre, Au Bonheur des Dames, i em sembla que se m’està fent una mica pesat. Potser, en la seva dèria de fer una nova Comèdia Humana des del punt de vista naturalista, a Zola hi ha temes que li queden més artificials, o potser és aquesta voluntat de fer una protagonista (de moment) tan pura i honrada, potser la història que li serveix d’excusa per fer les seves descripcions li va quedar fluixa… No ho sé, s’ha de veure cap a on ho porta, tot plegat; en tot cas, la descripció és com sempre detallada –diria brillant si no em vingués immediatament al cap la de Les Halles a Le ventre de Paris, sorollosa i real– i, això sí, superencertada: retrata el moment que els botiguers es van convertir en autèntics comerciants, el naixement dels grans magatzems, els saldos, la necessitat de comprar tot de coses que no es necessiten només perquè estan bé de preu, l’explotació gairebé industrial del descobriment que la manera d’exposar les mercaderies les converteix en una temptació, les masses (de dones, esclar) a la recerca de l’oportunitat, el conflicte dels dependents, ni obrers ni senyors, i també, i això m’ha semblat molt interessant, el naixement dels petits cercles que van ser l’origen aquí a Catalunya d’una societat tan regeneradora com el CADCI.
Ara penso que l’autor mateix va quedar tan enlluernat pel nou sistema de comerç que no va ser capaç de teixir una de les històries plenes de passions i de caigudes que li solien servir per fer el retrat no només d’un lloc sinó de tot un sector –o no li va interessar fer-ho–; aquí d’història no n’hi ha gaire, només algunes pinzellades de vides, sobretot de tipus de vida que veu acabats. I com a observador és finíssim. Reflexiona el Mouret, el propietari del Bonheur des Dames: “Sa création apportait une religion nouvelle, les églises que désertait peu à peu la foi chancelante étaient remplacés par son bazar […]. La femme venait passer chez lui les heures vides […].” Això és del 1883.
I deia llibreries al títol perquè ara s’acosta Sant Jordi i un cop més aquest tipus de botigues s’ompliran de gent, però és igual, ara ja n’hi ha moltes que són plenes tot l’any. Potser ens en hauríem d’alegrar, si no fos que els taulells de les llibreries em fan pensar en l’exhibició enlluernadora de mercaderies dels grans magatzems. Potser és bo que els llibres s’hagin convertit en un altre objecte de consum, però cada vegada es fa més difícil trobar les lectures imprescindibles en un mar de lletres que, si són per llegir-les –que no ho són sempre–, només serveixen per oblidar un cop més la realitat.