Novel·la d’escacs

Die Schachnovelle, l’última obra que Stefan Zweig va publicar abans de morir, és un relat senzill però en certa manera perfecte, que se centra en una situació anecdòtica per a explicar un relat intrigant, interessant, que fa pensar, amb una caracterització dels personatges molt ben desenvolupada, però també amb alguns defectes que suposo que són difícils d’evitar quan s’escriuen aquesta mena de relats en primera persona: si el narrador no és el protagonista, es trobarà amb tot de personatges interessants que sense solta ni volta començaran a explicar-li coses de la seva vida amb tota mena de detalls. Tot i això, val molt la pena llegir-lo, i en alemany té alguns moments preciosos, com aquesta paronomàsia:

Denn ich hatte mit einemmal Tätigkeit […], die das Nichts um mich zunichte machte,[…]”

(“Donçs tenia així una ocupació[…] que anorreava el no-res del meu entorn”)

la sonoritat de la qual he pogut apreciar molt més probablement perquè aquest llibre no l’he llegit, sinó que l’he escoltat.

És molt interessant observar com n’és d’àmplia la cultura dels audiollibres, les lectures i el teatre radiofònic entre els germano-parlants: és fa evident només de veure com n’està de desenvolupada la indústria i el consum, i com la programació de moltes de les emissores de ràdio en aquesta llengua (les de continguts més culturals, és clar) sovint  inclou lectures o serialitzacions d’obres teatrals de manera diària. Penso que aquest fet és molt interessant quan s’està aprenent la llengua, i molt pràctic per exemple quan s’està fent ganxet!

(I amb això deixem descansar el senyor Zweig una mica de moment? Ja ho veurem!)

El món d’ahir

Aquestes memòries de Stefan Zweig més que de l’autor parlen d’una generació i descriuen els esdeveniments que van influir en la seva vida sense narrar-ne les peripècies ni aturar-se en les qüestions personals. És un home que mira amb nostàlgia el seu passat i es lamenta de tot el que ha anat contribuint a la desaparició d’un estat de les coses i d’unes esperances de joventut que mai va arribar a veure acomplertes.

Tot i que en alguns moments em va semblar una visió força ingènua i idealitzada – des de la seva posició pertanyent a una classe social privilegiada – de la societat de l’època anterior a la primera guerra mundial, en general em resulta un retrat fascinant de tota una època i uns esdeveniments que conec des de fa temps, però de lluny.

És curiós com el fet d’haver gaudit molt d’aquest llibre no m’ha fet despertar l’interès per les obres de ficció d’aquest escriptor: ni tan sols ell mateix no en parla gaire bé! Només n’he llegit Carta d’una desconeguda – un relat enginyós, però sense més-. Potser els hauré de descobrir en un altre moment de la meva vida o llegir el recentment ressenyat Embriaguesa de la metamorfosi. Potser també hi fa el fet de llegir-lo en alemany. Si el trobo potser provaré amb Die Schachnovelle, Novel·la d’escacs.

Interessant també la seva reflexió sobre la fama, i com si hi ha una cosa que canviaria és el no haver fet tota la seva carrera com a escriptor fent servir un pseudònim i evitant-se així tot l’interès despertat per la seva persona, de manera que el que el fes conegut haguessin estat tan sols les seves paraules.

En definitiva: una lectura molt interessant i recomanable per posar algunes peces noves al puzle del nostre coneixement sobre el passat cada cop menys recent d’Europa.

Embriaguesa de la metamorfosi

Aquest matí he acabat el llibre de Stefan Zweig Embriaguesa de la metamorfosi, en una traducció francesa que no fa gaire em va regalar un amic amb l’advertència que la traducció era bona però l’edició dolenta: tapes de cartró amb una foto que no s’entén gaire, perquè hi ha una noia morena –la protagonista és rossa– i una parada de nazis –a dins no hi surten en cap moment.

Feia molt que no trobava un llibre que no pogués deixar fins a acabar-lo; el vaig començar ahir cap al migdia, i el que ara em pregunto és què té aquest que el diferencia d’altres i que, tot i explicar una història que no conté sorpreses, t’enganxa d’aquesta manera. Potser és, com diu aquest amic, que l’autor és realment un bon escriptor, però aleshores la pregunta és quins són els factors que converteixen un relat que podria ser banal, un escrit que en realitat no està acabat –és l’última novel·la de Zweig, que no es va veure amb cor d’arribar fins al final–, en un llibre sòlid que travessa amb facilitat els vuitanta anys que han passat des que el va escriure i que es fa no només comprensible sinó també , en un cert sentit, força actual: llegir-lo t’ajuda a entendre el passat però també es podria situar en el present.

En principi és la història d’una noia, d’una família que queda totalment arruïnada i trastocada per efecte de la guerra del 14; és també la crítica d’una societat provinciana i conservadora, la de la Viena de principis del segle XX, i fins a un cert punt –i això és l’únic que podria justificar els nazis de la portada– el retrat de la desesperança que va portar tantes persones a confiar el seu futur a una organització terrorista com la que era el Partit Nacionalsocialista: perquè després de la guerra del 14 molta gent es va quedar no només sense futur sinó també sense present i gairebé sense passat, tot destruït i capgirat pel capritx de les elits governants, per conflictes territorials que a la gent del carrer no li importaven gaire…

Però la història, com deia, no deixa de ser banal: un relat de misèria quan de misèria n’hi ha tanta no crida l’atenció per si mateix, i aquí és on entra el geni de l’autor, que no es limita a explicar la tristesa de la vida d’una noia pobra als anys 20, sinó que la contextualitza d’una manera subtil i precisa i alhora fa uns retrats d’una gran riquesa psicològica, fins i tot en el cas de personatges que surten només en una pàgina.

Potser ara, després de llegir aquest llibre, m’animaré a començar les memòries d’aquest mateix autor, que fa tant de temps que tinc pendents. Sort dels amics, s’ha de dir sempre.