L’altre dia, potinejant pel 3alacarta, vaig descobrir aquest programa, Artista!, que es devia emetre cap allà al 2008. Em va semblar molt interessant la idea de poder accedir als tallers de diferents artistes i que t’expliquéssin una mica sobre el seu món.

També em va semblar molt adequat el format, amb uns vídeos d’uns deu minuts, que em va recordar aquest projecte d’entrevistes – per tant suposo que deu ser una tendència, però jo no estic gaire al dia pel que fa als mitjans audiovisuals -, i que presentava d’aquesta manera breu alguns aspectes de l’entrevista, tant visuals com comentaris de la persona entrevistada, però sense arribar a aprofundir gaire en cap aspecte, simplement una pinzellada.

Tot i aquesta visió general positiva, a poc a poc, després de veure’n diversos capítols, se’m va començar a fer una mica repetitiu, i després dels primers em vaig començar a adonar que la majoria d’artistes eren ja “gestors d’obra” o “ideadors”, però que molts d’ells dedicaven més temps a pensar, decidir, organitzar, que al que realment jo hauria esperat d’un “taller d’artista”, i molts en realitat semblaven, i alguns fins i tot els anomenaven així, simplement despatxos. Suposo que aquest aspecte no m’hauria de cridar tant l’atenció avui que les noves tecnologies són a tot arreu, fins i tot tenint en compte que durant la història de l’art és ben conegut que els artistes més prestigiosos comptaven amb nombrosos ajudants als seus tallers que els ajudaven en la realització de la seva obra.

Potser em semblaria menys sorprenent, o més admirable, si en lloc de delegar la part manual o física de la seva obra als ajudants, el que féssin fos trobar un secretari que els portés tota la organització de dossiers, exposicions… Però al cap i a la fi això no deixen de ser preferències personals i cadascú troba interès en coses diferents. Tanmateix no puc evitar de preguntar-me “¿de quién son estos olivos?”

Un altre aspecte que em va cridar l’atenció va ser la coincidència de diversos dels artistes retratats a parlar de la “inutilitat de l’art” i la seva “falta de finalitat”. Suposo que això en certa manera és un tòpic, però trobo evident que si l’art no tingués cap funció, ni que sigui per a l’artista o la persona creativa, o pels que l’observen, o fins i tot pels que el paguen, simplement no existiria. Aquesta forma de considerar l’art el que en el fons evidencia és una valoració fins i tot per part dels mateixos artistes de la productivitat com a fi últim o únic possible de tota obra humana, i que partint d’aquesta premisa ells es situen més enllà d’aquesta materialitat mundana, de fet diria que s’hi situen per sobre (al seu entendre).

I no em sembla cert que tot art sigui no funcional, sinó que l’art no funcional i purament estètic o banal – en el sentit de mancat de missatge – és una de les possibles posicions que pot prendre l’artista en situar-se ell en el món, i que afirmar que l’art és inútil i que aquesta és la seva característica immanent que el diferencia d’altres disciplines estètiques és una forma de justificar des de fora una elecció activa de l’artista mateix. La falta de missatge és també un missatge.

I callo ja, que no vull entrar en discussions sobre què és l’art i qui és l’artista, perquè no acabaríem mai.