Del “difama que algo queda” al “doncs ara veuràs” aquest “relat” de Heinrich Böll suposa una crítica del que convencionalment al nostre país s’anomena “premsa groga” i tracta temes d’una actualitat permanent en la nostra societat mediàtica. Tot i aquest punt de partida,  l’autor es centra més en la forma, la construcció del relat a partir de documents, testimonis, en fi, d’altres relats – que per cert recorda molt a Retrat de grup amb senyora (1971), la seva novel·la anterior – que en aprofundir en aquesta crítica.

La història que explica és en si molt senzilla, i la forma de narrar-la evita l’ús de sorpreses o estratègies similars. Em crida l’atenció en contraposició a altres construccions narratives modernes en què sembla que el moment de la revelació i el misteri són l’eix al voltant del qual es belluga tot el relat. En aquest cas allò que podria ser el més xocant s’explica ja en els primers capítols, tot i que hi ha una mica de flaixbac per a explicar-ne els detalls, la sorpresa no es deixa com a element per fer avançar la història.

Sorprenentment digna l’adaptació cinematogràfica de Schlöndorff i von Trotta, que sense ser una gran pel·lícula, no ens enganyem, no és tan decebedora com ho solen ser les pel·lícules basades en llibres que m’han agradat.