Sembla mentida –i és molt depriment– que l’Església catòlica espanyola se senti encara autoritzada a defensar posicions que els països civilitzats dels quals Espanya sosté que forma part ja han discutit i descartat fa molt de temps. Ara llegeixo un llibre molt interessant sobre la lluita per les llibertats polítiques a França a través de la veu dels escriptors, i hi trobo aquestes paraules de l’historiador Edgar Quinet, del 1865: “Je voudrais que le prêtre eût son empire dans son église, mais que cette souveraineté ne pût, dans aucun cas, s’étendre hors de là; car le problème est ceci: faire que la liberté du prêtre catholique ne devienne pas la servitude de tous.”
Els espanyols van tan endarrerits en aquest tema que mentre a la major part d’Europa poden afrontar el problema de l’integrisme musulmà des d’una perspectiva laica –sense que això vulgui dir que ho facin gaire bé–, a Espanya l’integrisme catòlic té gairebé tanta força com als Estats Units l’integrisme protestant. Això és una exageració, ja ho veig, però tot i que els espanyols no tinguin el déu cristià tan interioritzat com els americans, no sé quants n’hi hauria que es declararien ateus. Ben pocs, em sembla, encara que aquest déu –ni cap altre– no sigui gaire present en les seves vides.