En l’intent d’aconseguir llegir tota la sèrie d’Émile Zola sobre els Rougon-Macquart, la “història natural i social d’una família durant el Segon Imperi”, li va tocar ara fa poc a La terre, que se centra en el món rural i les lamentables relacions humanes derivades d’un sistema de propietat fragmentat i una societat endarrerida, inculta i gasiva gairebé per naturalesa. Com que Zola escriu per demostrar tesis i la tesi en aquest cas era la influència nociva de l’endarreriment del camp en el progrés social, per resumir-ho d’alguna manera, la lectura d’aquest llibre fa patir constantment perquè retrata un món poblat de persones que gairebé no es poden considerar humanes, que actuen amb una crueltat i una inconsciència que no semblen tenir límits, que no saben què és la compassió, la solidaritat ni l’amor. Suposo que el fet que a més a més siguin descreguts i que al poble de què es parla no hi tinguin ni capellà propi contribueix a subratllar la animalitat que inspira uns pagesos que han viscut de la mateixa manera durant segles, una manera que els ha portat a un estat de degeneració espiritual que fa autèntica angúnia.

A part d’això, el llibre m’ha fet molta gràcia perquè descriu una regió, la Beauce, considerada el graner de França i que recorda en molts sentits la Segarra, salvades totes les distàncies, que marca en primer lloc l’extensió: més de 5.700 km la regió francesa i menys de 800 la comarca catalana; fora de detallets sense importància com aquest, totes dues ocupen una posició central als països respectius i estan dedicades sobretot al cultiu dels cereals; a la Beauce, a més a més, en el moment que la retrata Zola hi ha també vinya, com n’hi havia hagut tradicionalment a la Segarra fins a finals del segle XIX. Em va semblar una coincidència ben curiosa.