Acabo de veure una pel·lícula –de fet, una TV movie, o no sé com se’n diu d’una sèrie de dos capítols– sobre l’ocupació alemanya de Budapest i la persecució –aquesta paraula no sembla mai suficient– dels jueus. Sobre una persona que en va salvar molts, una mena de Schindler italià que es va trobar encallat a Hongria i que no sé ben bé com –una estona me l’he perdut– passava a convertir-se en cònsol fictici d’Espanya, país amic, i d’aquesta manera n’estalviava uns quants. Tants com podia, però finalment només uns quants. Quan ja era el final de la guerra i els jueus –potser no se n’hauria de dir així; però com descriure en una paraula aquells dels hongaresos que eren perseguits per la seva religió?, o potser no eren perseguits per la seva religió?, pregunta algú amb tota la innocència– esperaven amb deler que arribessin els russos, que alliberarien el país i els van tornar les cases… i que pelaven els treballadors de l’ambaixada espanyola, naturalment, com a representants d’un país enemic.
Si fos una novel·la ningú se la creuria. La suspensió de la incredulitat que es demana al lector no seria possible.
Els russos, o s’ha de dir més aviat els soviètics, que tal com explica Grossman a Vida i destí –que es veu que ara ha sortit en català–, i com en realitat ja sabíem, van fer també una neteja de jueus. I de moltes altres menes de soviètics. De portes endins, sense brogit d’aquest que ara se’n diu mediàtic. Com fan els xinesos, sense moure soroll.
De portes endins pots matar qui vulguis. El problema és que ho sàpiguen els periodistes.
Qualsevol es pot convertir en assassí?
M’ha vingut al cap unes quantes vegades mentre mirava la pel·li que és naturalment impossible que persones que han rebut aquesta herència, la de la persecució constant, boc expiatori, un pogrom rere l’altre que va culminar en la solució final que era la conseqüència lògica de l’autèntica tradició europea, que és impossible que els jueus que ara són israelians però tenen tot això a sobre siguin persones normals.
Si t’haguessis aixecat després de segles de sentir-te la sabata a sobre, no series el primer a disparar?
Amb això no dic que tinguin raó. Només que alguns moments m’ha semblat que podia entendre la seva raó.