La senyora Frisby és un ratolí. He estat a punt d’escriure una ratolina i me n’he desdit, no sé si perquè m’ha semblat una bestiesa o perquè hi he sospitat llenguatge políticament correcte. Un ratolí femella tampoc no m’agrada. La senyora Frisby és una ratolí? Diríem un rata? Tot això és molt complicat!

El cas és que la senyora Frisby és un ratolí; específicament, una ratolina viuda i amb càrregues familiars que té problemes molt seriosos que comprometen el futur dels que depenen d’ella. I aquests problemes es resolen amb l’ajuda d’uns éssers marginats, temuts i una mica llegendaris: les rates de Nimh. Hi ha qui no suporta les històries d’animals que parlen. Si a sobre aquests animals construeixen mobles, tenen biblioteques i planegen una gran migració per deixar de ser paràsits, ja no sé què dirien.

El fet és que el món és immens i ple de llibres interessants que en alguns casos arriben a les meves mans i fan que m’adoni de tot el que em puc estar perdent. Escric això i el pensament se m’escapa cap a aquella part del món que cap llibre no pot contenir, els llocs reals, el contacte humà directe, la sensació física de plaer després d’un esforç, la satisfacció de compartir taula amb aquells que formen en certa manera el teu equip…

Només tenim una vida, cadascú la viu com pot i arriba un dia que s’acaba. Mentre no arriba aquest dia, per això, és molt agradable trobar de tant en tant alguna història que podria ser la xorrada més gran de l’univers i que en canvi t’emociona. Potser hauria d’endreçar la biblioteca amb aquest criteri: no les coses que he de llegir perquè són en una llista, sinó les que m’han arribat casualment a les mans i durant una estona m’han tornat a fer entendre que la felicitat, per dir-ne així, és possible: n’hi ha testimonis.

PD. Acabo aquest escrit i m’adono que hi falta una referència a la ceguesa i la maldat intel·lectual que queden reflectides en aquest llibre, que es podria llegir també com un al·legat contra els excessos de la investigació científica i una defensa de les formes de vida no humanes amb les quals encara hem d’aprendre a compartir el planeta.

I PS. La flor que m’acompanya en aquest bosc em fa notar que no he dit el títol del llibre ni l’autor: La señora Frisby y las ratas de Nimh, Robert C. O’Brien (trad. Javier Sainz de Robles).