Explica Graham Greene que va escriure aquest llibre en sis setmanes, als matins, inflat de benzedrina, mentre a la tarda continuava barallant-se amb El poder i la glòria, que avançava molt lentament. Que ho va fer per donar a la seva família algun tipus de seguretat –diu que aquest s’havia de vendre; l’altre no tenia tan clar que agradés– que cobraria alguns diners mentre ell estava embolicat fent de soldat en la Segona Guerra Mundial. Passa que al final a l’exèrcit no el van voler, de primer l’havien cridat però després el van rebutjar.

El resultat és un llibre curiós, relacionat amb la Guerra Civil Espanyola una mica de trascantó, vista des de lluny, des d’Anglaterra, on L’agent confidencial ha anat a comprar carbó per poder guanyar la guerra; el problema és que també n’hi ha anat un de l’altre bàndol, i la manera de Greene de descriure’l no deixa dubtes sobre el costat de cadascú.

El relat és pessimista, fatalista i tot. A part d’això, el dibuix dels personatges és molt esquemàtic, fora del protagonista, que no està ni dibuixat: l’autor el deixa anar i mira aviam com se les compon amb la malastrugança que sent que porta a sobre.

I el més intrigant de tot és que a la portada de l’exemplar que tinc d’aquesta obra d’autoencàrrec, que diria que ha passat sense pena ni glòria, hi ha la foto d’un tio que juraria que és el Brossa. Amb les ulleres, les ungles brutes i el mocador al cap. Devia ser una broma interna de l’editorial. (Traducció, Carles Llorach.)

(I ara, per descomptat, el que m’agradaria és rellegir El poder i la glòria, que no recordo gens.)