Plou a bots i barrals mentre començo a escriure això. Cau aquesta aigua que diferents religions han demanat al/s déu/s corresponent/s quan la sequera feia perillar les collites i per tant l’existència mateixa dels pobles que practicaven aquestes religions. La cosa, a força d’insistir, sempre acabava funcionant: sempre arriba un dia que plou, i només els descreguts sostindran que hauria passat igualment sense processons ni danses de la pluja. Però aviam qui s’atreveix a manifestar dubtes sobre l’eficàcia de les pregàries a la divinitat davant el tribunal de la Malvada Inquisició?

Per context sociocultural i per causes històriques i geoestratègiques que no és el moment de lamentar –tot i que no em canso, em sembla, de fer-ho–, a mi la religió que em toca de més a prop és la cristiana catòlica; és aquesta, per tant, la que em fa sentir més vergonya de la meva condició d’ésser humà: dotat de raó, diuen, de consciència de la seva finitud, de capacitat de sentir amb els altres, de cooperar més enllà del que dicten les lleis naturals.

Plou també a dins meu per les goteres de l’ànima després de llegir Dins el darrer blau, de Carme Riera, un llibre que –un més– hauria de ser lectura obligatòria als instituts d’arreu arreu. Perquè no podem tirar enrere la història i refer el que els nostres avantpassats van desgraciar amb la seva cobdícia, la seva mala fe fanàtica, la seva ignorància –que, de vegades canviant de causa i de vegades no, continuen ben vives i presents entre nosaltres, pertot–, però faríem bé de no oblidar-la, de recordar-la i, amb Riera, com a mínim demanar perdó.

No penso explicar res d’aquesta novel·la, situada al segle XVII i amb els anomenats xuetes, els jueus de Mallorca obligats a adoptar la religió catòlica romana i els seus descendents, com a personatges centrals. Llegiu-la, si encara no ho heu fet. I –que Maria Mercè Marçal em perdoni– ploreu amb mi.

PD. A la tardor del 2019, just quan m’acabava de comprar aquest llibre –un exemplar dedicat per l’autora a una Maria Rosa el dia de Sant Jordi del 1994–, Carme Riera en va publicar una versió revisada i corregida, cosa que celebro, encara que el llibre en tot cas és excel·lent, escrit amb el llenguatge ric i treballat que és la seva signatura de sempre. Us recomano que, si el busqueu, demaneu aquesta edició, que ara a mi em queda pendent.