Tinc el costum de no llegir les sinopsis dels llibres abans de llegir-les. Això és perquè sovint hi ha algun detall que em crida l’atenció, de vegades trobo que inexacte, que estaré esperant durant tota la lectura i m’impedirà de gaudir-ne amb tranquil·litat. Que com els trio, aleshores els llibres? Sovint alguna cosa del títol o de la portada em crida l’atenció, o si conec l’autora, o sovint també llegeixo llibres que veig recomanats. Si llegeixo la sinopsi, sovint el poso a la llista de pendents (que és eterna) i quan hi arribo han passat com a mínim mesos i ja no me’n recordo.

Això és rellevant en relació a aquesta novel·la de Montse Albets, perquè hi ha un fet molt xocant bastant cap al principi que gairebé m’ha fet deixar el llibre completament. Per sort, se’m va quedar com atravessada i a la nit el vaig tornar a agafar i el vaig llegir d’una tirada. És un relat extremament colpidor i segurament hi caldria alguna mena d’advertència per a persones que siguin especialment sensibles a aquest tema… D’altra banda em preguntava com de diferent hauria sigut la meva experiència de lectura si hagués tingut més present el tema central del llibre, per exemple per alguna ressenya o comentari d’algú que me l’hagués recomanat.

En tot cas, no vull donar massa detalls, només recomanaria que la llegís tothom, és un llibre molt dur, però fantàstic, un d’aquells que sé que es quedaran amb mi molt de temps.