Ara no me’n recordo qui criticava el John Boyne perquè deia que amb aquest llibre pervertia el sentit de la matança nazi –ell en deia l’Holocaust, segurament– en fer patir el lector pel destí d’un mort accidental quan n’hi va haver milions d’intencionats. Hi he estat reflexionant i finalment hi estic mig d’acord, perquè és veritat que pateixes per un nen (i també per un metge que pela patates, i molt!), però no pel que aquest que feia la crítica deia, sinó per l’altre, que no pot ser que estigués tan sa com surt a la pel·lícula (només n’he vist fotos): quan tot s’acaba t’alegres per ell perquè en l’últim moment tot i que ja no tenia ningú no està sol. I em fa l’efecte que el que és pervers és la crítica, perquè posar cara a la tragèdia és el primer que hem de fer per poder-la comprendre des de la perspectiva humana, no de la quantitativa, i llibres com aquest ajuden a entendre que aquells que s’ha anomenat les víctimes –de genocidis, de guerres– són persones concretes, amb nom i família, a qui tots hem traït.