Intercalades en la relectura d’alguns dels llibres de John Le Carré, les memòries del que va ser el cap dels serveis d’informació exterior de la República Democràtica Alemanya durant la major part del temps que va existir aquest país, Markus Wolf, em recorden les de l’arquitecte de Hitler, Albert Speer, segurament per les frases reiteratives sobre la falta de responsabilitat respecte al que passava al seu país, a la desconeixença de l’abast real de l’actuació del règim que tots dos servien.

Entre els dos llibres hi ha una altra similitud: cap dels dos no explica tot el que cadascun dels narradors sap, la història sencera que va viure, encara que la motivació és –o ho sembla, com a mínim– diferent. Wolf reivindica el silenci en relació amb certs detalls per la mateixa naturalesa de la feina d’espionatge i també per protegir els agents que han refet la seva vida sota un altre nom, però admet també de manera reiterada la seva culpa en el que va passar per haver-se plegat sovint a la raó d’Estat sense qüestionar-la; en el cas de Speer, l’autor obvia tot allò que podria inculpar-lo, encara que es fa ben difícil creure’l perquè –d’una manera una mica ingènua, potser– fa el relat detallat de les llargues hores que va compartir amb Hitler al seu refugi de muntanya i també a la cancelleria, a Berlín, edificada segons els seus plànols, i també perquè, pel seu càrrec com a ministre d’Armament, supervisava personalment la producció, cosa que el va portar a visitar les indústries servides per una mà d’obra esclava que ell no va voler veure.

La motivació de Speer sembla, en principi, tan sols el seu progrés com a arquitecte, la possibilitat de dur a terme projectes impossibles, d’idear construccions faraòniques; seduït i atrapat per la personalitat de Hitler, se sent obligat a satisfer els seus deliris de grandesa. En aquest sentit, ell no és culpable –diu ell mateix– perquè és simplement un tècnic, no un ideòleg, i en tot cas la seva oposició, al final de la guerra, a la política de terra cremada que havia ordenat Hitler l’hauria d’excusar de moltes coses, que inclouen també la ideació de tota la parafernàlia de les exhibicions de força del nacionalsocialisme a Nuremberg.

El que dirigeix l’actuació de Wolf, en canvi, és la ideologia: comunista per tradició familiar i exiliat a l’URSS durant el règim de Hitler, el seu objectiu –l’objectiu de l’RDA, sosté– és impedir que pugui ressorgir el nazisme, i al cap dels anys, després d’abandonar el càrrec, passa a les files de l’oposició constructiva que no va poder impedir l’ensorrament de l’Alemanya de l’Est ni del sistema que la regia. Encara que insisteix una vegada i una altra que el seu servei no recorria als mètodes inhumans que s’han retret a l’Stasi, la policia política de l’RDA, i al KGB, la seva biografia de la Viquipèdia informa que va ser condemnat a dos anys per “detenció il·legal, coerció i danys físics”, és de suposar que amb proves, tot i que no se sap mai…

Vaig tenir clar, quan llegia les memòries de Speer, que era un home gris que havia aconseguit que els ulls del Führer es fixessin en ell i que això li va obrir el que en algun moment va pensar que seria un camí de glòria; que en algun moment va creure que aquell imperi que ell estava ajudant a construir duraria mil anys. Wolf, en canvi, sembla només un home que, atrapat per les circumstàncies, sent el deure de defensar un sistema polític que considera superior al capitalista des de l’estructura d’un Estat que, diu ell, no va donar càrrecs rellevants a nazis destacats, reciclats sense cap mena de vergonya a l’RFA. I s’excusa també per haver cregut en Stalin…