Tots tres surten per l’Ozama, de Vicenç Riera Llorca (Mèxic, 1946) és el relat de l’experiència de l’exili a l’Estat antillà de la República Dominicana durant la dictadura de Rafael Leónidas Trujillo (1930-1961). El llibre s’inicia amb l’arribada a Ciudad Trujillo, capital del país, d’un barco que, procedent de França, transporta un nombrós grup de refugiats europeus: catalans, però també espanyols de diverses procedències, jueus alemanys, etc. El relat se centra en dos d’aquests viatgers, el Ramon i el Miquel, i en un compatriota seu que va arribar poc abans a l’illa, el Lluís.

La descripció sincopada del dia a dia dels tres protagonistes –i d’un seguit de personatges, sobretot naturals del lloc, que adquireixen també protagonisme i contribueixen a donar sensació de realitat a la història– permet copsar la força de la desesperança que se’n va apoderant: la seva única perspectiva és sortir de l’illa, però sembla un objectiu impossible.

D’aquesta manera, el que per als viatgers forçats no era sinó una estació, una parada en un viatge més llarg que havia de dur-los a Mèxic, Cuba, Xile, Veneçuela, els Estats Units, es converteix per a molts d’ells en la seva residència permanent. I  la vida a la República Dominicana no és gens fàcil. El país, no gaire desenvolupat, s’ha vist a més empobrit pels aleshores més de deu anys de dictadura de Trujillo, que pel que sembla acull els immigrants –en un moment que la major part de països els havien tancat les portes– perquè es fa pagar cada visat a cinquanta dòlars i perquè necessita mà d’obra per colonitzar la selva.

La realitat és que al país no hi ha feina ni per als intel·lectuals que constitueixen el gruix de l’exili català, espanyol i europeu –representats en certa manera pel Ramon– ni per als que, com el Miquel, tenen un passat obrer i han treballat amb les mans tota la vida. La perspectiva no és més afalagadora per als paràsits que han vist estroncada la seva existència idíl·lica per un seguit d’esdeveniments amb els quals tenen poc a veure; el Lluís, l’únic dels personatges que apareixen en l’obra que ha viatjat gairebé per gust, es veu desposseït de la seva posició i, incapaç d’adaptar-se, és víctima sobretot de la seva incomprensió de la societat on ha anat a raure.

De fet no s’hi adapta ningú, a aquesta societat: els mateixos illencs són també uns inadaptats que hi sobreviuen com poden. Expressions com progrés social, indústria productiva o fins i tot civilització, per exemple, són ben lluny del seu horitzó mental, que només cobreix una perspectiva: passar el dia d’avui. I els estrangers, que arriben al país en general animats i plens de força, amb el desig de refer-se d’un desastre que volen deixar enrere, es van encomanant de la desídia que sura en l’ambient. I els que es rebel·len tampoc no en surten gaire ben parats, de la seva gosadia.

Tota l’estructura del relat contribueix a donar realitat a la història, que es presenta per mitjà de fragments inconnexos, de poca llargada, que reflecteixen l’experiència dels diferents personatges des d’una perspectiva interna escassament subjectiva, sense cap concessió al sentimentalisme. Els esdeveniments no s’expliquen, no es raonen: només es presenten i es descriuen. A més, moltes de les dades que ofereix l’autor són verídiques, comprovables, cosa que, al costat de l’escassa adjectivació i el que sembla una estricta enumeració de fets, sense interpretar-los, acosta aquesta obra a la crònica periodística.