El racisme institucionalitzat fa por. Fa por veure com és d’important el control social per a mantenir els instints més bàsics -la por a l’altre, el rebuig cap a l’estrany o diferent- a ratlla. O més ben dit del que surt quan es deixa via lliure a certes idees. I com la història realment es repeteix, una vegada i una altra, una vegada i una altra, i tant d’orgull que tenim els homo sapiens de ser “animals intel·ligents”, em pregunto per a què ens serveix aquesta capacitat si no som capaços d’aprendre dels errors del passat.

O potser des de la meva visió del món sóc incapaç ni tan sols de concebre com hi pot haver gent que defensi les matances que van fer els nazis, els colons europeus, i tants d’altres, i tanmateix n’hi ha.

Estem veient últimament com la idea de la independència per a Catalunya va guanyant popularitat. I crec que hi influeix fortament una major presència en les institucions: els partits polítics, els mitjans de comunicació, els grups socials… Em pregunto fins a quin punt aquesta tendència està provocada per la xenofòbia, d’una banda en resposta a la dels espanyols cap als catalans, però també en l’altre sentit. Alguns cops he sentit la meva identitat rebutjada o menystinguda des de la banda espanyola. Però quants cops hem sentit o llegit comentaris de l’estil “el català és una llengua més culta” o “la tradició democràtica catalana és més forta”, en el fons comentaris racistes on n’hi hagin, però no hem reaccionat tan fortament perquè representen una facció del conflicte més propera a la nostra? Com reaccionaríem si els comentaris vinguessin de l’altra banda?

La nació catalana té, en la meva opinió, una reivindicació moral i legítima del dret d’autodeterminació -entesa com el dret a decidir com i per qui ha de ser governada-, però això no significa que haguem de tolerar actituds racistes, oi?

Tot això em ve al cap després de llegir Adéu a Sidonie, d’Erich Hackl, la història, sembla ser que verídica, de la vida d’una nena òrfena d’ètnia gitana que va ser acollida en una família austríaca el 1933. El relat recorre tota la seva infància, i explica com pel fet de ser una nena completament normal, però amb la pell massa fosca, el 1943 va ser tornada a la seva mare natural (en contra de la voluntat de tots els implicats, excepte les autoritats, “millor ara que quan sigui més gran, igualment no podrà estudiar ni casar-se” -resumeixo-), amb qui va ser traslladada poc després a Auschwitz, on va morir, sembla ser que de pena.

Al llarg de la història anem veient petites coses, els nens que la insulten -tot i que normalment hi juguen i tan amics-, els comentaris sobre “quina pell tan fosca”, el metge que refusa atendre-la… Poden semblar minúcies, però dins el context en què es troben, resulta molt més esfereïdor.

Reflexions a part, la llengua m’ha semblat altre cop força complexa, de manera que seguirem treballant la literatura alemanya. Una frase que m’ha agradat, quan parla del pare d’acollida i diu que malauradament (ho qualifica així en sentit irònic i perquè li va portar nombrosos problemes) considerava “dass sein Wohlergehen – und das seiner Familie – gebunden ist an das Wohlergehen aller“, és a dir, “que el seu benestar -i el de la seva família- estava lligat al benestar de tothom”, una forma ben bonica de descriure’n la tendència política.