Feia molt de temps que tenia pendent la lectura d’aquest llibre, que s’ha revelat com una petita meravella. I dic petita només per la modèstia amb què el narrador, l’Opòton, fa la relació del viatge que els asteques tenochques, com en diu ell, van fer a Europa, el Vell Atzlan –el lloc originari–, per rebre Quetzalcoatl en la seva tornada a la terra i acompanyar-lo fins al Gran Tenochtitlan, amb el previsible fracàs d’aquesta expedició i la ruïna que va suposar per a tot l’Atzlan que els asteques haguessin ensenyat als de la Fala Castella –els espanyols– el “camí de la dreta del món”, que va comportar la destrucció completa d’unes quantes civilitzacions i l’esclavització dels supervivents.

Avel·lí Artís Gener escriu, des de l’exili mexicà, una mena de contracrònica entre ingènua i amarga de la conquesta d’Amèrica: ingènua pel punt de vista del narrador, que fa que de vegades et petis de riure; amarga per les conseqüències de la invasió espanyola, que l’Opòton vell ja ha sofert i lamentat durant molts anys, i contracrònica perquè de fet a la conquesta mateixa hi dedica tan sols alguns comentaris mentre parla d’altres coses, per subratllar tot el que el seu poble i ell personalment han perdut.