Les veus del Pamano

Aprofitant el semiparèntesi estival, he rellegit Les veus del Pamano, del Jaume Cabré, que vaig llegir deu fer uns quatre o cinc anys. No recordo per què aleshores no em va acabar de convèncer; potser perquè se’n parlava tant i es deia tant que era un llibre tan bo. El que m’ha semblat ara és una obra força rodona que parla del passat, del futur del passat i del present amb una veu escèptica i adolorida per la consciència que continuem allà on érem, lligats per compromisos que no sabem com trencar, sorpresos quan les coses no van com volíem i en el fons controlats pels mateixos poders de sempre.

Entre els molts nivells de lectura –la tergiversació de la memòria per interessos particulars, la mentida com a instrument de poder, la guerra civil, la humiliació de les víctimes, la progressiva destrucció de l’entorn natural per una ambició sense fre ni mesura, els diferents tipus de traïció, el desconcert de la maduresa– d’una obra que, com Jo confesso, es va construint com un trencaclosques en què al final no falta cap peça, entre el dia a dia de la doble vida d’un heroi sense ganes i una mestra que intenta conèixer una veritat antiga, un seguit de situacions ens porten a veure les dues cares d’una mateixa història, la real i la tergiversada d’acord amb una versió interessada dels mateixos fets.

En els primers anys de la postguerra espanyola, una parella arriba a un poble perdut del Pallars; ell s’ha de fer càrrec de l’escola del poble, ella espera un fill i tots dos estan plens d’il·lusió. Aviat comprovaran que la vida al poble no és tan idíl·lica com s’havien pensat: la Falange està en el seu millor moment i els que manen de debò han decidit fer justícia. Gairebé seixanta anys després, la casualitat empeny una dona que també ha perdut la il·lusió a investigar els fets del passat. Entremig, tot de fets i personatges ens fan retrocedir fins a un temps tèrbol ple d’excessos i ens obliguen a reinterpretar el present.

El Jaume Cabré construeix un món sencer tan versemblant que, més que una novel·la, Les veus del Pamano és una crònica, tan frustrant i descoratjadora com ho és de vegades la mateixa realitat.

 

Passatgera del silenci

És ben bé que hi ha llibres que demanen el seu moment. La Flor del Desert que m’acompanya en aquesta aventura blogaire em va regalar ja fa un cert temps el que acabo de llegir ara, Passagère du silence, de Fabienne Verdier. No sé del cert quin era el meu estat mental quan el vaig obrir aleshores, però sí que el vaig tancar al cap de ben poques pàgines: el llibre no em deia res.

En canvi ara l’he agafat i, sense que m’hagi atrapat com si expliqués aventures trepidants –cosa que no fa–, hi he trobat el relat més que interessant de la passió d’una vida, encara que tampoc no és passió el que desprenen aquestes pàgines, sinó la descripció des d’una posició que vol ser neutra del lliurament total, malgrat tot, a un objectiu que es converteix en el sentit d’una vida, a més d’un rerefons d’agraïment pels favors i l’ensenyament rebut de mestres que imparteixen els seus coneixements amb una generositat absoluta.

Entre les línies de la història de la formació d’una artista pintora, poeta i cal·lígrafa, a Passagère du silence s’hi llegeix també una crítica, dura i fonamentada, als anys de Mao a la Xina, la dictadura del Partit Comunista –no del proletariat–, el control burocràtic del país, el Gran Salt Endavant i sobretot la Revolució Cultural, el genocidi de les minories, la situació de la dona, la misèria d’un país que, abans en nom del progrés i després per una mena d’intent d’occidentalització, s’ha dedicat a la destrucció sistemàtica de la seva tradició.

Sempre resulta impressionant comprovar fins a quin punt som febles, fins a quin punt som capaços de funcionar a base de consignes, fins a quin punt ens condiciona l’entorn. El llibre també es pot llegir com a breviari de filosofia taoista, i en aquest sentit ha renovat una mica el meu pensament sobre aquest tema.

L’estrany

Mai no m’havia semblat tan pretensiós parlar aquí del llibre que acabo de llegir, que avui és L’étranger, d’Albert Camus, i potser no és tant perquè em sembli extraordinari, precís, mil·limètric, sinó per la quantitat de comentaris, exhaustius i no, que ha generat. Et pour cause, s’hauria de dir: amb motiu.

Fa temps que m’intriga la capacitat d’un escriptor de despullar-se de si mateix i integrar-se en l’altre, aquell que és descrit amb les seves paraules en un relat, i en aquest cas Camus no només es despulla de si mateix sinó que despulla el seu protagonista, Meursault, de tot el que les convencions ens demanen constantment de fer o de dir, de pensar i de sentir.

Sé que aquesta obra s’insereix en el cicle de l’absurd, etc. etc., i en algun moment Meursault mateix parla de l’absurditat de la vida humana en qualsevol cas, però la sensació que em queda en tancar-lo és que, si bé potser la voluntat de l’autor era en part retratar precisament aquest absurd de la vida humana, en privar el seu protagonista de la capacitat de comprensió de les formes socials i, d’aquí, de la necessitat de respectar-les, en fa un dels éssers més lliures que he vist retratats en literatura.

Dic això i penso “vaja, lliure, lliure, doncs tampoc”: perquè si el sol no hagués picat tan fort, si l’home no hagués sigut tan sensible a les seves sensacions, si no hagués tingut aquesta inclinació a establir relacions precisament al marge del que dicten les convencions, només d’acord amb el seu propi criteri, si no hagués perdut, com ell mateix admet, el costum de reflexionar sobre els seus actes… Sigui com sigui, un seguit de casualitats condueixen un home cap a l’abisme: tot el que fa és normal fins que un fet anormal porta a reinterpretar tota la seva vida des de la perspectiva de la suposada anormalitat que la presideix, i això el converteix en un estrany: un membre de la societat que de fet és aliè a aquesta societat i per tant extirpable.

La meva profunda ignorància fa que no sàpiga si els estudiosos consideren que aquesta novel·la té antecedents d’un protagonista tan poc protagonitzador, per dir-ho així, però sí que puc dir que la Colometa, que és posterior, em rodava pel cap com a personatge de novel·la amb un nivell d’interiorització comparable: inexistent.

És curiós perquè de la primera lectura, fa prop de quaranta anys, només en guardava un vague record de la primera part, la sorra, el mar, el sol, i no de la segona, en què la sorra i el mar i el sol són només un record que fa mal i s’ha d’apartar.

D’altra banda, tot i l’estudiada sequedat del llenguatge, les frases breus i poc adornades, m’ha semblat també un llibre altament poètic, potser en gran part per l’escapçament mateix del discurs:

“No sé per què, vaig pensar en la mama. Però l’endemà m’havia de llevar d’hora. No tenia gana i me’n vaig anar al llit sense sopar.”

 

Qüestions de concepte

No és veritat que l’objectiu de la creació de l’Estat d’Israel fos «salvar milions de vides de les urpes d’Europa». Lamentablement, aquests milions de vides Europa ja se’ls havia cruspit, quan el 1947 l’ONU va acordar la partició de Palestina que havia de fer possible l’existència de l’Estat d’Israel, proclamat –de manera unilateral, que es diu ara– el 1948 per l’Agència Jueva.

En la qüestió jueva hi ha una tendència molt elevada a caure en la demagògia, com l’article de Gustavo D. Perednik «La judeofòbia espanyola» permet apreciar amb claredat, i la millor arma contra la demagògia és la informació. La bibliografia i filmografia sobre el tema són interminables, però les meves limitacions m’aconsellen recomanar només un article de Hannah Mermelstein –gens sospitosa d’antisemitisme–, «Overdue Books: Returning Palestine’s “Abandoned Property” of 1948», i el documental The Great Book Robbery, que vaig veure fa un cert temps: m’hi ha fet pensar la frase de Perednik sobre l’analfabetisme imposat pels xeics a la població àrab.

I parlo de demagògia perquè, en efecte, és un lloc comú de la posició proisraeliana sense matisos –justificada per la llarga història de persecucions soferta pels jueus– dir que si es critica l’actuació de l’Estat d’Israel en relació amb la població palestina s’està oblidant el rebuig àrab a la instauració d’aquest Estat i la guerra oberta que els països del voltant li van declarar des del primer moment. Per més que aquest rebuig sigui cert i hagi sigut una font de greus problemes al Pròxim Orient, això no explica ni resol el principal conflicte, derivat de la voluntat expressa de desposseir els palestins de la terra on vivien fins a l’establiment de l’Estat d’Israel.

En aquest sentit, és molt il•lustratiu llegir, per exemple, la carta que el líder sionista David Ben Gurion, pare de la pàtria i primer primer ministre del modern Estat d’Israel, li va escriure al seu fill Amos el 1937. Ben Gurion hi explica la seva posició i la seva estratègia respecte a la creació d’Israel: «Per descomptat que la partició del país no em complau. Però el país […] ara mateix no és nostre; és dels àrabs i dels anglesos. El que ara mateix és nostre és una part petita, més petita que la que […] estan proposant per a un Estat jueu. Si jo fos àrab estaria molt indignat. Però amb la partició que es proposa aconseguirem més del que ja tenim, tot i que, naturalment, molt menys del que mereixem i volem. […] El que volem és que tot el país sigui jueu. […] Un estat jueu només en una part del país no és el final, sinó el començament. […] Hem d’expulsar els àrabs i agafar el seu lloc.»

Així, tot i que la controvertida Declaració Balfour especificava clarament que el nou Estat no podria comportar «cap acció que pugui perjudicar els drets civils i religiosos de les comunitats no jueves existents a Palestina», era ben clar des del començament que l’Estat jueu no tenia cap intenció de respectar els drets de la població autòctona i que els seus promotors no consideraven que provocar la migració massiva de més d’un milió de persones els hagués de representar cap greuge: «La nostra terra ha de tornar a les nostres mans. […] Si allà hi ha altres habitants, han de ser traslladats a un altre lloc» (Menahem Ussishkin, 1930, citat a http://www.israellawresourcecenter.org/websitematerials/mapsg/mapsg16zionistquotes.html; a la mateixa web, el «Disclaimer against claims of anti-semitism» aclareix la diferència entre antisemitisme i crítica al govern d’Israel).

Una cosa és l’astorament còsmic pel cinisme de la tradició europea respecte als jueus, reflectida en una llarga història d’expulsions, pogroms i conversions forçades, amb el cas Dreyfus com a paradigma i punt de no retorn; una cosa és la comprensió –si se’n pot dir així– que la política d’extermini del Tercer Reich tenia el suport de bona part de la població europea i derivava de teories racistes europees que no es van inventar Hitler i els seus sicaris, i una altra de molt diferent dir que la història justifica el que passa actualment, des del 1948, a Palestina. Una cosa és fer créixer taronges al desert i una altra dedicar-se a arrencar les oliveres.

Fanny

De vegades em sorprenc mirant algú d’una certa edat i pensant on devia ser mentre transcorria la segona meitat del segle XX. Ocupant-se de les seves petites misèries, suposo, com d’altra banda fem tots, com segueix fent tothom, com si certs esdeveniments no haguessin passat: alguns els ignorem, en el doble sentit de no saber-los i de deixar-los de banda; d’altres els oblidem, de vegades perquè un excés de memòria ens mataria, de vegades perquè tenim el cap massa petit, de vegades perquè és així com van les coses, l’avui va colgant a poc a poc l’ahir sota el feix dels petits esdeveniments de cada dia.

Aquest pensament, doncs, és una mica intolerant i injust, segurament, però veig aquella dona que continua anant un cop a la setmana a la perruqueria a fer-s’hi la permanent i penso on era el maig del 68, per exemple; o aquell home que encara no pot ocupar-se de res de la casa, quines cançons escoltava de jove, en quin món vivia? Potser és que, a part dels fets que es poden recollir en un anuari, hi ha un corrent de quotidianitat, de costums establerts, finalment d’inèrcia, que fa que modificar les convencions sigui molt més difícil i sobretot més lent del que podria semblar.

També hi ha la qüestió de la qualitat provinciana de certes cultures, i això potser explica que part de la societat catalana de l’època se sentís escandalitzada per una obreta de Carles Soldevila, Fanny, que es va publicar el 1930, molts anys després de Nana (1880) d’Émile Zola, i de La dama de les camèlies (1848) d’Alexandre Dumas, per dir-ne només dues. I tanmateix, “un sector de la crítica […] ha titllat d’immoral la meva novel·la”, diu l’autor en el pròleg a la primera reedició del llibre, el mateix 1930; ves què dirien del que es publica ara!

La Fanny és una noia que, després de la fallida i la mort del pare i la partida dels germans a fer les Amèriques, es veu obligada a treballar; com que era de bona família, no sap fer res, de manera que l’única feina que troba és aquella en què el que li serveix és el seu tipet i les classes de ball: corista. La professió està mal vista, però la Fanny és una doneta ingènua i una mica eixelebrada que s’enamora, es manté pura i és víctima de les enveges de les companyes del teatre. És veritat que arriba el dia que es fica al llit amb l’home a qui estima i a qui a pesar d’això no vol considerar el seu promès, i em pregunto quina de les dues coses devien molestar més aleshores, que no es reservés per al matrimoni o que no trobés imprescindible casar-se després de perdre l’honor, com encara es diu no tan lluny d’on escric això ara. (No només es diu: encara es mata per això…)

 

L’ombra de l’atzavara

Retrat desencisat de la vida dels exiliats convertits en emigrants, en la mateixa línia que Tots tres surten per l’Ozama; amb un punt diferent de desesperació, però amb un pes semblant del clima, de l’ambient, en el destí dels personatges. A L’ombra de l’atzavara, de Pere Calders: un home va ser jove, va participar en una guerra perquè no quedava més remei, va marxar del seu país a l’hora de la derrota perquè no tenia altra opció, va intentar –com molts altres– no contaminar-se de l’estrangeritat que l’envoltava i mantenir la il·lusió de tornar a la terra perduda, i finalment es va plegar, sense acabar-ho d’admetre, al que semblava inexorable.

Una profunda melancolia orienta tot l’escrit, que es llegeix patint però alhora amb admiració per la generositat que representa tot un devessall de paraules que s’orienta a un únic fi: transmetre la sensació de derrota moral, innegable, general. Exemplificada aquí sobretot en una persona concreta que es veu engolida per les circumstàncies en un ambient que no entén ni arriba a acceptar mai, envoltat de persones que tenen unes maneres de fer estranyes, incomprensibles, feridores.

Hi ha poc Calders del que més coneixia, en aquesta novel·la. Poca ironia. O en tot cas està soterrada, amagada rere les situacions ben surrealistes que aclaparen el protagonista i arriben a anorrear-lo. Pocs japonesos i molts mexicans. Em preguntava, mentre anava llegint, com es va rebre aquest llibre a Mèxic, si s’hi va publicar; si va fer riure –“quanta raó, aquest gatxupín!”– o va causar indignació, en la línia de la resposta dels personatges no catalans que surten a l’obra.

Em puc imaginar que l’editor comprensiu que no li falla mai al pobre Deltell és el Joan Grijalbo; no sé reconèixer els altres, però identificar les persones no és el que importa i entra una mica en el terreny de la xafarderia literària, que acostuma a donar molt de joc. El que importa és –i això aquesta novel·la ho aconsegueix del tot– sentir, una vegada més, la desgràcia que va ser la guerra civil i el gran desastre que va comportar, lamentar la generació perduda, els homes –sobretot homes, i en conjunt molt valuosos– trasplantats, desarrelats, enfonsats per un destí més aviat estúpid, enyorats d’una terra que ja no existeix.

El llibre, que va rebre el Sant Jordi el 1964, quan els premis eren premis i no prebendes, és també una reflexió sobre la incomunicabilitat de l’experiència personal, l’estrangeritat de l’altre, el desconeixement d’un mateix i la dimissió, ni involuntària ni triada,  imposada però admesa, respecte a l’ideal juvenil d’una vida plena.

(I una expressió que he recollit: “anar d’un través de dit”; s’entén, oi? És preciosa.)

 

 

 

Casa sense amo

Vaig conèixer casualment, fa uns anys, un parell de noies alemanyes que devien rondar els vint. Me les mirava i no podia estar del tot al cas del que explicaven perquè en les seves cares només hi podia veure les dels seus pares com a membres convençuts del Reich de Hitler. Cosa que immediatament em deia que no tenia cap mena de sentit, perquè els seus pares devien tenir la meva edat i no podien haver viscut el nacionalsocialisme.

També com a impressió de fons vaig tenir constantment al cap, mentre llegia Voltaire i Camí de sirga, la meva absoluta incapacitat d’entendre la necessitat de matar altres persones que experimentem els homes; i això està molt mal dit, potser; potser no s’hauria de parlar de necessitat, sinó només de capacitat: què fa que en un moment determinat decideixis que has de provar de sobreviure, que aquest sobreviure només és possible passant per sobre del cadàver dels altres, i que hi passis.

I la meva incomprensió fa que la pregunta continuï mal plantejada. Centenars de milers de joves són arrossegats encara contínuament a la guerra. Què fa que no s’hi oposin, que es deixin portar, que s’alienin, diria en un llenguatge que ha quedat antiquat, fins a aquest punt? Què ens fa capaços de ser cruels, de decidir que la nostra vida val més que la d’un altre, que matar pot ser un ofici, que la guerra és així i que cal fer la guerra? Que matar altres persones és tolerable, i que també ho és causar tots els famosos danys col·laterals, que inclouen els morts i els desplaçats i els refugiats i els…

Casa sin amo (Haus ohne Hüter, trad. cast. Margarita Fontseré), de Heinrich Böll, tracta de viudes i orfes de guerra però també de l’absurd de la guerra. Al senyor Böll potser no li agradaria que digués que és un mestre, però els alemanys que no el recorden i els europeus que no el coneixen estan condemnats a repetir la història de violència que els caracteritza; només que ara ho fem fora d’Europa. Estem condemnats tots plegats, potser, a oblidar la cara negra del passat i a ignorar la del present. Quanta saviesa!

Nota: Estenc aquí el significat d’europeu, com a concepte, a tots els que s’adscriuen d’una manera o una altra a la civilització occidental.