De vegades em sorprenc mirant algú d’una certa edat i pensant on devia ser mentre transcorria la segona meitat del segle XX. Ocupant-se de les seves petites misèries, suposo, com d’altra banda fem tots, com segueix fent tothom, com si certs esdeveniments no haguessin passat: alguns els ignorem, en el doble sentit de no saber-los i de deixar-los de banda; d’altres els oblidem, de vegades perquè un excés de memòria ens mataria, de vegades perquè tenim el cap massa petit, de vegades perquè és així com van les coses, l’avui va colgant a poc a poc l’ahir sota el feix dels petits esdeveniments de cada dia.

Aquest pensament, doncs, és una mica intolerant i injust, segurament, però veig aquella dona que continua anant un cop a la setmana a la perruqueria a fer-s’hi la permanent i penso on era el maig del 68, per exemple; o aquell home que encara no pot ocupar-se de res de la casa, quines cançons escoltava de jove, en quin món vivia? Potser és que, a part dels fets que es poden recollir en un anuari, hi ha un corrent de quotidianitat, de costums establerts, finalment d’inèrcia, que fa que modificar les convencions sigui molt més difícil i sobretot més lent del que podria semblar.

També hi ha la qüestió de la qualitat provinciana de certes cultures, i això potser explica que part de la societat catalana de l’època se sentís escandalitzada per una obreta de Carles Soldevila, Fanny, que es va publicar el 1930, molts anys després de Nana (1880) d’Émile Zola, i de La dama de les camèlies (1848) d’Alexandre Dumas, per dir-ne només dues. I tanmateix, “un sector de la crítica […] ha titllat d’immoral la meva novel·la”, diu l’autor en el pròleg a la primera reedició del llibre, el mateix 1930; ves què dirien del que es publica ara!

La Fanny és una noia que, després de la fallida i la mort del pare i la partida dels germans a fer les Amèriques, es veu obligada a treballar; com que era de bona família, no sap fer res, de manera que l’única feina que troba és aquella en què el que li serveix és el seu tipet i les classes de ball: corista. La professió està mal vista, però la Fanny és una doneta ingènua i una mica eixelebrada que s’enamora, es manté pura i és víctima de les enveges de les companyes del teatre. És veritat que arriba el dia que es fica al llit amb l’home a qui estima i a qui a pesar d’això no vol considerar el seu promès, i em pregunto quina de les dues coses devien molestar més aleshores, que no es reservés per al matrimoni o que no trobés imprescindible casar-se després de perdre l’honor, com encara es diu no tan lluny d’on escric això ara. (No només es diu: encara es mata per això…)