La ciutat pornogràfica

És un lloc comú de la novel·lística la referència a les ciutats com a caus de perdició: des de la destrucció de Sodoma i Gomorra per la ira de Déu fins a temps ben recents, les ciutats s’han mantingut en l’imaginari social com a paradigma de vilesa, degradació i disbauxa. No és estrany: acabar la paciència divina requereix un grau de perversió elevadíssim, determinat en gran part per la capacitat fagocitària dels entorns urbans, que ha fet que al llarg de la història s’hi diluïssin en una massa informe els elements marginals del sistema: prostitutes, lladres, jugadors, artistes –quan ser artista equivalia a situar-se als marges de la societat–, éssers amorals i desvagats de tota mena es refugien a l’ombra dels edificis urbans per amagar-hi els seus delictes, les seves tendències malaltisses, la seva depravació intrínseca.

Com a centre del poder econòmic, cultural i polític, la ciutat ha crescut alimentant-se de la crema de la societat i també del seu pòsit. L’eclosió de les classes mitjanes, la massificació de la cultura i la generalització d’un nivell de benestar per sobre de la mitjana que havien conegut els nostres avis fa que tendim a oblidar que les bosses de pobresa són consubstancials al sistema. En contra del que sostenen alguns, la lluita de classes no s’ha acabat: només ha quedat dissimulada rere la màscara de la capacitat de consum de la població.

Les estadístiques que els mitjans de comunicació publiquen periòdicament, amb la llista dels països més rics del planeta i els més pobres, no solen incloure referències al desnivell que presenten al seu interior les societats desenvolupades. Tanmateix, sabem –ho vivim cada dia– que el món capitalista és un focus d’atracció irresistible per als desheretats dels països del Tercer Món, espoliats per la voracitat del Primer i per la imitació paròdica d’aquest model per les classes dirigents dels territoris explotats.

D’aquesta manera, tot i que els temps que permetien a escriptors com ara Émile Zola descriure la misèria del subsòl amb precisió de taxidermista semblen haver quedat enrere, a l’entorn o a l’interior de les ciutats s’han generat uns guetos d’elements no integrats –de persones rebutjades pel sistema– que, com s’ha vist darrerament a França, posen en perill l’estructura i l’organització social en què es fonamenten les democràcies del que es va anomenar món lliure, d’acord amb la terminologia pròpia de la Guerra Freda.

Sabem que hi ha persones que no arriben a final de mes, que viuen en habitatges compartits amb un nombre variable de persones que sovint són desconeguts o dormen per torns en els anomenats llits calents; sabem que molts han de donar els seus fills en adopció o acolliment perquè no poden mantenir-los o perquè les autoritats consideren que no els poden oferir les condicions necessàries per a una vida digna; sabem que els africans que arriben en pasteres o de qualsevol altra manera a les costes espanyoles són majoritàriament disseminats per la geografia peninsular, on són absorbits en la terra de ningú de la falta de la documentació necessària per ser ciutadans legals; sabem també que les presons són cada vegada més plenes i que cada vegada se’n necessiten més…

Sabem tot això però preferim no pensar-hi; preferim veure pel·lícules que converteixen les persones que viuen als marges de la societat en protagonistes de petites històries que ens emocionen fins a les llàgrimes, però sortint del cine ja no mirem aquell home que jeu en un portal ni aquella dona que ens persegueix amb un missatge escrit en un tros de cartró. Si ens creuem amb una parella que discuteix fent ziga-zagues a la via pública mirem més enllà i en tot cas pensem que al món cada vegada hi ha més penjats i més bojos.

De tot això parla La ciutat pornogràfica, un llibre de títol equívoc al qual s’ha de retreure, tot i tenir en compte la justa indignació que el motiva, un to pamfletari que perjudica la consistència de l’argumentació. Els autors, vinculats d’una manera o una altra amb organitzacions que lluiten per la integració plena del Quart Món en el Primer, justifiquen la simplicitat d’algunes afirmacions per la mateixa extensió del llibre –prometen fer un estudi més acurat en el futur– i també, com declaren sense cap mena d’eufemisme, “per la comprovada efectivitat de la demagògia en un món mediatitzat en el qual els centres de poder real s’allunyen cada vegada més del ciutadà, que se sent incapaç i impotent per modificar la realitat que l’envolta”.

La ciutat pornogràfica. Apunts per a l’estudi de les vergonyes del sistema. Diversos autors.  Fons Editorial, 2007. 137 p.

(NB: Aquesta ressenya és del 2007; la recupero ara perquè em fa gràcia, però reconec que en algunes coses ha quedat desfasada, a causa de la crisi estafa que se’ns menja.)

 

Under my skin

Doris Lessing comença aquesta primera part de la seva autobiografia fent-se preguntes sobre el funcionament de la memòria. Per què recorda unes coses i no unes altres? Per què esdeveniments molt puntuals tenen més pes en la seva ment que situacions molt més duradores? En aquest sentit es fa preguntes força interessants, però no té la meva tendència a treure conclusions de tot, potser de manera precipitada.

Viatjar era una molt diferent en aquella època... Dels arxius del Regne Unit
Viatjar era molt diferent en aquella època...

El més interessant és, potser, el relat de la vida dels colons cap a mitjans del segle passat al que avui coneixem com a Zimbabwe. Alguns detalls són molt evocadors i fan venir ganes de saber-ne més coses, i de llegir-ne la descripció que en van fer alguns dels seus contemporanis també escriptors que esmenta. Sabíeu, per exemple, que era comú per als colons de fer-se arrencar tota la dentadura, encara que estigués sana, per estalviar-se problemes més endavant quan fossin en un indret mal comunicat i no tinguessin accés a un metge?

D’altra banda, pel que fa a les vivències més personals, crec que tendeix a tractar-les d’una manera més superficial. Per exemple la forma com narra la seva pertinença al partit comunista, segurament un tema molt polèmic, potser pretén evocar que l’afinitat amb aquesta ideologia era també superficial, més circumstancial que res. Que tot i que pugui o no ser cert, em sembla una anàlisi poc profunda. Així com en un principi, en la seva infància, busca sovint els perquès, en relatar la vida adulta això em sembla que es va diluint.

També em sembla molt sorprenent -si no xocant- la forma com esmenta que va deixar els dos fills petits amb l’home i va marxar, així com de passada. D’alguna manera això, junt amb altres situacions que ella esmenta i que jo conec de persones més o menys properes, em fa pensar o deduir -segurament de manera precipitada, és clar- que al món anglosaxó el fet de marxar, deixar una família enrere i fer-se una vida nova és més comú o socialment acceptat que aquí. Tot i que també tenim aquella dita de l’home que va a comprar tabac…

En fi, tot i que mai m’havia considerat aficionada a la biografia, sembla que últimament m’hi estic avesant. Potser perquè d’alguna manera barreja la fascinació per la història amb la fascinació per la ficció o el viure vides d’altri. En qualsevol cas, crec que en tinc prou d’aquesta dona per una estona. I això que m’agrada, però ara mateix potser m’interessen més altres coses. Ara, si me’n caigués un altre llibre a les mans, ja veuríem!

Katanga business

De vegades descobreixo per què encara llegeixo l’edició d’internet de Le Monde. Per practicar el francès, em deia, i també per tenir una visió una mica més àmplia d’aquesta realitat que no podem evitar que ens condicioni; i en dies com avui, per descobrir noves mirades sobre un món que m’intriga i també per saber quin seria el meu vot a les eleccions al Parlament de Brussel·les si de debò fossin europees.
Últimament es porta molt criticar els xinesos perquè inverteixen a l’Àfrica per treure’n benefici sense tenir en compte a quin règim polític donen suport d’aquesta manera ni quins drets es respecten als països on fan carreteres, i que fan carreteres per continuar espoliant un territori que, i això és el que fa gràcia, els europeus van fragmentar al seu gust i segueixen considerant en certa manera propi; un territori de desheretats als quals només queda la perspectiva d’ofegar-se a l’oceà mentre intenten travessar-lo en barcos de fortuna per arribar a qualsevol dels països de cucanya de què han sentit parlar: països on tothom té feina i aigua a casa i porta sabates. Katanga business és un documental del belga francòfon Thierry Michel que parla de tot això i de més coses i que m’agradaria veure. En aquesta adreça hi ha un comentari i alguns enllaços: http://efareviews.cineuropa.org/2009/04/katanga-business-2009.html.
Sobre el Parlament Europeu, aquesta és la meva opció encara que em fa l’efecte que quan vagi a votar no podré triar-la: http://www.piratpartiet.se/international/english.