Passatgera del silenci

És ben bé que hi ha llibres que demanen el seu moment. La Flor del Desert que m’acompanya en aquesta aventura blogaire em va regalar ja fa un cert temps el que acabo de llegir ara, Passagère du silence, de Fabienne Verdier. No sé del cert quin era el meu estat mental quan el vaig obrir aleshores, però sí que el vaig tancar al cap de ben poques pàgines: el llibre no em deia res.

En canvi ara l’he agafat i, sense que m’hagi atrapat com si expliqués aventures trepidants –cosa que no fa–, hi he trobat el relat més que interessant de la passió d’una vida, encara que tampoc no és passió el que desprenen aquestes pàgines, sinó la descripció des d’una posició que vol ser neutra del lliurament total, malgrat tot, a un objectiu que es converteix en el sentit d’una vida, a més d’un rerefons d’agraïment pels favors i l’ensenyament rebut de mestres que imparteixen els seus coneixements amb una generositat absoluta.

Entre les línies de la història de la formació d’una artista pintora, poeta i cal·lígrafa, a Passagère du silence s’hi llegeix també una crítica, dura i fonamentada, als anys de Mao a la Xina, la dictadura del Partit Comunista –no del proletariat–, el control burocràtic del país, el Gran Salt Endavant i sobretot la Revolució Cultural, el genocidi de les minories, la situació de la dona, la misèria d’un país que, abans en nom del progrés i després per una mena d’intent d’occidentalització, s’ha dedicat a la destrucció sistemàtica de la seva tradició.

Sempre resulta impressionant comprovar fins a quin punt som febles, fins a quin punt som capaços de funcionar a base de consignes, fins a quin punt ens condiciona l’entorn. El llibre també es pot llegir com a breviari de filosofia taoista, i en aquest sentit ha renovat una mica el meu pensament sobre aquest tema.

Under my skin

Doris Lessing comença aquesta primera part de la seva autobiografia fent-se preguntes sobre el funcionament de la memòria. Per què recorda unes coses i no unes altres? Per què esdeveniments molt puntuals tenen més pes en la seva ment que situacions molt més duradores? En aquest sentit es fa preguntes força interessants, però no té la meva tendència a treure conclusions de tot, potser de manera precipitada.

Viatjar era una molt diferent en aquella època... Dels arxius del Regne Unit
Viatjar era molt diferent en aquella època...

El més interessant és, potser, el relat de la vida dels colons cap a mitjans del segle passat al que avui coneixem com a Zimbabwe. Alguns detalls són molt evocadors i fan venir ganes de saber-ne més coses, i de llegir-ne la descripció que en van fer alguns dels seus contemporanis també escriptors que esmenta. Sabíeu, per exemple, que era comú per als colons de fer-se arrencar tota la dentadura, encara que estigués sana, per estalviar-se problemes més endavant quan fossin en un indret mal comunicat i no tinguessin accés a un metge?

D’altra banda, pel que fa a les vivències més personals, crec que tendeix a tractar-les d’una manera més superficial. Per exemple la forma com narra la seva pertinença al partit comunista, segurament un tema molt polèmic, potser pretén evocar que l’afinitat amb aquesta ideologia era també superficial, més circumstancial que res. Que tot i que pugui o no ser cert, em sembla una anàlisi poc profunda. Així com en un principi, en la seva infància, busca sovint els perquès, en relatar la vida adulta això em sembla que es va diluint.

També em sembla molt sorprenent -si no xocant- la forma com esmenta que va deixar els dos fills petits amb l’home i va marxar, així com de passada. D’alguna manera això, junt amb altres situacions que ella esmenta i que jo conec de persones més o menys properes, em fa pensar o deduir -segurament de manera precipitada, és clar- que al món anglosaxó el fet de marxar, deixar una família enrere i fer-se una vida nova és més comú o socialment acceptat que aquí. Tot i que també tenim aquella dita de l’home que va a comprar tabac…

En fi, tot i que mai m’havia considerat aficionada a la biografia, sembla que últimament m’hi estic avesant. Potser perquè d’alguna manera barreja la fascinació per la història amb la fascinació per la ficció o el viure vides d’altri. En qualsevol cas, crec que en tinc prou d’aquesta dona per una estona. I això que m’agrada, però ara mateix potser m’interessen més altres coses. Ara, si me’n caigués un altre llibre a les mans, ja veuríem!

Llegir Lolita a Teheran

Azar Nafisi ens narra algunes de les experiències que va tenir quan, després d’estudiar a Europa i als EUA, dels tretze a vora els trenta anys, va tornar a l’Iran després de la revolució que va portar a l’establiment de la República Islàmica de l’Iran. L’autora ens descriu com va viure alguns dels esdeveniments des del 1979 fins al 1997, any que va marxar del país per establir-se als Estats Units, i ho entrellaça amb les seves experiències com a professora de literatura a diverses universitats de Teheran i finalment en una classe privada amb les seves “millors” alumnes – no hi va poder convidar homes per no crear-se problemes -, que va dirigir setmanalment a casa seva durant els dos anys abans d’exiliar-se.

M’ha semblat una narració molt interessant, per tot el rerefons que mostra de la realitat i d’alguns esdeveniments recents de la història iraniana, que desconec, i també per l’afició a la literatura, que comparteixo, tot i que no he trobat que les seves explicacions teòriques sobre algunes obres fossin gaire reveladores. Al mateix temps que ens parla de la seva vida i les seves classes, també ens descriu el contingut d’aquestes, de manera que el llibre esdevé com una mena de classe – bastant aigualida, suposo que per adaptar-la a tots els públics – novel·lada.

Aquest llibre, publicat el 2003, va ser un supervendes, però alhora va ser objecte d’una forta controvèrsia, no per la seva baixa qualitat literària, sinó més aviat per una visió esbiaixada – quina no ho és? – de la realitat a l’Iran, o un punt de vista excessivament occidentalitzat del món que “afavoreix l’imperialisme nord-americà” – n’he llegit que parlen de l’autora com a membre de la CIA, o pràcticament -.

Suposo que moltes de les crítiques són certes: Nafisi, professora de literatura en llengua anglesa, ignora pràcticament la totalitat de la cultura contemporània o els clàssics moderns de l’Iran, se centra en obres canòniques de la literatura anglosaxona i ni tan sols considera la possibilitat de parlar d’altres cultures. La seva educació a l’estranger també influeix la seva visió del món i les seves expectatives en les relacions interpersonals, especialment entre sexes.

Però crec que en el fons, esperar d’un llibre que sigui una altra cosa que la vivència d’un individu, criticar-lo perquè no presenta una imatge equilibrada de la realitat descrita… són també perspectives incorrectes. Podem acceptar que algú expressi la seva experiència i que tenim dret a estar-hi o no d’acord, que no ha de ser necessàriament igual a la de tots els seus conciutadans?

D’altra banda, alguns dels arguments emprats pels crítics em sembla que parlen més de la pròpia desconsideració cap als lectors que de les intencions de l’autora. Sembla que no és adequat parlar malament d’un règim islàmic perquè pot donar una idea incorrecta de l’Islam. O centrar-se en algunes de les restriccions imposades a les dones, quan en realitat en altres camps tenen força llibertats, i a més la situació ha canviat molt des del 1997, data en què ella va marxar del país…

Alguns dels articles crítics amb el llibre (en anglès):

El món d’ahir

Aquestes memòries de Stefan Zweig més que de l’autor parlen d’una generació i descriuen els esdeveniments que van influir en la seva vida sense narrar-ne les peripècies ni aturar-se en les qüestions personals. És un home que mira amb nostàlgia el seu passat i es lamenta de tot el que ha anat contribuint a la desaparició d’un estat de les coses i d’unes esperances de joventut que mai va arribar a veure acomplertes.

Tot i que en alguns moments em va semblar una visió força ingènua i idealitzada – des de la seva posició pertanyent a una classe social privilegiada – de la societat de l’època anterior a la primera guerra mundial, en general em resulta un retrat fascinant de tota una època i uns esdeveniments que conec des de fa temps, però de lluny.

És curiós com el fet d’haver gaudit molt d’aquest llibre no m’ha fet despertar l’interès per les obres de ficció d’aquest escriptor: ni tan sols ell mateix no en parla gaire bé! Només n’he llegit Carta d’una desconeguda – un relat enginyós, però sense més-. Potser els hauré de descobrir en un altre moment de la meva vida o llegir el recentment ressenyat Embriaguesa de la metamorfosi. Potser també hi fa el fet de llegir-lo en alemany. Si el trobo potser provaré amb Die Schachnovelle, Novel·la d’escacs.

Interessant també la seva reflexió sobre la fama, i com si hi ha una cosa que canviaria és el no haver fet tota la seva carrera com a escriptor fent servir un pseudònim i evitant-se així tot l’interès despertat per la seva persona, de manera que el que el fes conegut haguessin estat tan sols les seves paraules.

En definitiva: una lectura molt interessant i recomanable per posar algunes peces noves al puzle del nostre coneixement sobre el passat cada cop menys recent d’Europa.