L’home més buscat

O què comporta per a gran part de la gent d’aquest planeta la lluita global contra el terrorisme i l’imperi del mal, quina importància tenen en aquests moment uns conceptes de què les democràcies occidentals, el món lliure, encara presumeixen, com ara habeas corpus, presumpció d’innocència, igualtat davant la llei, inviolabilitat de la integritat física, dignitat humana, llibertat de moviments… Sovint em pregunto, quan llegeixo un altre llibre de John Le Carré, quins contactes ha mantingut entre els serveis d’intel·ligència i com sap com funcionen ara les coses si fa quaranta anys que no hi treballa. Potser només extrapola, o bé sap que hi ha coses que no canvien mai, o bé té talps en els serveis secrets que l’informen, el cas és que no és que les coses puguin anar així: saps que van així i que és molt difícil fer-hi res per molt indignant que sigui. Totes les lleis d’excepcionalitat antiterrorista que tenim a tot arreu porten a un territori de no-llei, alegal, on el que mana és el sagrat concepte de la seguretat de l’Estat i el que compta són els resultats; no quantes víctimes fa aquesta guerra, sinó quants atemptats no hi ha, i com que sempre es pot dir que amb una detenció s’han estalviat posa-hi el nombre de morts que vulguis, ja està tot justificat.
Mentre el llegia pensava en el comando Raval, una batuda que sembla que es va originar en una bossa amb material sospitós que va col·locar al lloc adequat el xivato que la policia havia infiltrat en una suposada xarxa, i en el comando Dixan; ningú admetrà públicament que són errors, ningú indemnitzarà les persones a les quals com a mínim s’ha destrossat la vida ni se’ls compensarà per anys de presó i maltractaments, sinó que seran sempre victòries sobre el terror, com a màxim víctimes col·laterals de la guerra contra el terror, i aquesta detenció es clavarà a les seves fitxes policials.
Pensava també en els detinguts de Guantánamo i de les presons fantasma que no sabem ni on són, sovint només culpables d’haver travessat una frontera: han estat al purgatori i per tant són sospitosos, del que sigui; per exemple, de voler-se venjar de tanta humiliació, de tot el dolor que se’ls ha causat perquè un dia van decidir deixar-se barba.
Una nota final: hauria d’haver posat tantes cursives i cometes per relativitzar conceptes (com ara democràcia) que m’ho estalvio.