L’arbre generós

Hi ha qui diu que la història de la literatura és la història del plagi i que els autors s’havien copiat els uns als altres sense cap vergonya, reprenent temes, situacions i personatges i recreant-los, fins que amb l’humanisme i el romanticisme va arribar la idea de l’originalitat de l’obra, del valor intrínsec de l’individu; fins que, amb la modernitat, el que s’imposa és la necessitat de tenir idees pròpies, com si fos possible pensar alguna cosa que no se li hagi acudit a ningú abans. Les novel·les de cavalleries i del cicle de Bretanya, i les paròdies que n’han quedat (Tirant lo Blanc, Don Quijote de la Mancha), són algunes de les proves més adduïdes en relació amb la validesa del plagi en temps no tan originals com els nostres.

Aquestes reflexions em porten a les que exposa Joan Fuster a l’entrada Plagi del Diccionari per a ociosos, un dels textos que he llegit aquest any per celebrar l’Any Fuster. Encara que, com sol passar en el cas d’aquest escriptor, és difícil triar el passatge, en vull deixar aquí un parell de cites que tenen a veure amb el que estic dient:

“La pretensió de no assemblar-nos a ningú, a l’hora d’escriure o de pensar, duu el fracàs en el seu mateix origen. […] Tot està ja dit, tot està ja pensat. ¿Qui serà capaç d’escriure un vers «inèdit»?”

“El literat, en certa manera, «reescriu» allò que havien «escrit» els seus predecessors. Dir-ne «plagi», per tant, és excessiu. Ell no «copia»: «empra» com a material literari el que els altres positivament hi han posat a contribució. Algú vindrà després que repetirà la maniobra.”

Tot plegat em venia al cap mentre pensava en el poema The giving tree, de Shel Silverstein, que em va semblar una transposició actualitzada del Príncep feliç (The Happy Prince d’Oscar Wilde). Ara bé, Wilde no arriba a denunciar la misèria en què vivia una gran part de la societat anglesa del segle XIX, sinó que sembla més aviat orientat per un sentiment de caritat cristiana; en canvi, The giving tree constitueix una denúncia, potent per la seva simplicitat, de la pèrdua de sentit de la vida moderna (hem de córrer sempre, és igual cap a on), de l’egoisme altament insolidari de la societat contemporània.

 

La senyora Frisby

La senyora Frisby és un ratolí. He estat a punt d’escriure una ratolina i me n’he desdit, no sé si perquè m’ha semblat una bestiesa o perquè hi he sospitat llenguatge políticament correcte. Un ratolí femella tampoc no m’agrada. La senyora Frisby és una ratolí? Diríem un rata? Tot això és molt complicat!

El cas és que la senyora Frisby és un ratolí; específicament, una ratolina viuda i amb càrregues familiars que té problemes molt seriosos que comprometen el futur dels que depenen d’ella. I aquests problemes es resolen amb l’ajuda d’uns éssers marginats, temuts i una mica llegendaris: les rates de Nimh. Hi ha qui no suporta les històries d’animals que parlen. Si a sobre aquests animals construeixen mobles, tenen biblioteques i planegen una gran migració per deixar de ser paràsits, ja no sé què dirien.

El fet és que el món és immens i ple de llibres interessants que en alguns casos arriben a les meves mans i fan que m’adoni de tot el que em puc estar perdent. Escric això i el pensament se m’escapa cap a aquella part del món que cap llibre no pot contenir, els llocs reals, el contacte humà directe, la sensació física de plaer després d’un esforç, la satisfacció de compartir taula amb aquells que formen en certa manera el teu equip…

Només tenim una vida, cadascú la viu com pot i arriba un dia que s’acaba. Mentre no arriba aquest dia, per això, és molt agradable trobar de tant en tant alguna història que podria ser la xorrada més gran de l’univers i que en canvi t’emociona. Potser hauria d’endreçar la biblioteca amb aquest criteri: no les coses que he de llegir perquè són en una llista, sinó les que m’han arribat casualment a les mans i durant una estona m’han tornat a fer entendre que la felicitat, per dir-ne així, és possible: n’hi ha testimonis.

PD. Acabo aquest escrit i m’adono que hi falta una referència a la ceguesa i la maldat intel·lectual que queden reflectides en aquest llibre, que es podria llegir també com un al·legat contra els excessos de la investigació científica i una defensa de les formes de vida no humanes amb les quals encara hem d’aprendre a compartir el planeta.

I PS. La flor que m’acompanya en aquest bosc em fa notar que no he dit el títol del llibre ni l’autor: La señora Frisby y las ratas de Nimh, Robert C. O’Brien (trad. Javier Sainz de Robles).

Meravelles

Finalment vaig trobar el moment per a un altre llibre molt present en la nostra cultura i que encara no havia llegit, Alícia al país de les meravelles, i la seva continuació, A través de l’espill. Recordo haver-ho intentat cap allà als set anys i no haver-hi reeixit, em pregunto per quin motiu i també em pregunto per què no hi vaig tornar. En el fons, he de reconèixer que els clàssics em fan mandra. Suposo que hauria de ser una lectora molt més subtil per apreciar-los: sé que estaria bé llegir-los, i sovint quan ho faig tinc sorpreses agradables, però si ja he vist la pel·li i ja sé el que passa…

Em vaig trobar amb un llibre -sé que dir això és un tòpic- per a totes les edats: tot i que Lewis Carroll el va escriure per als infants hi va posar prou subtilesa perquè sigui entretingut per a tothom: capes i capes de sentit que poden parlar a persones en moments vitals molt diferents.

I va ser especialment agradable llegir-ne la versió original, i des d’un punt de coneixement de la cultura a què es refereix que em permet entendre’n més coses del que hauria pogut als set anys; tot i que he de reconèixer que segurament en són més les que se m’escapen.

Incloc aquí altre cop el text que vaig escriure per a la classe de Fantasy and Science Fiction que estava fent i que em va portar a fer aquesta lectura:

La protagonista de les aventures d’Alícia al país de les meravelles entra en un món imaginari per escapar del tedi d’una tarda d’estiu. És un món de fantasia, ple de sorpreses, coses inesperades i entreteniment. Però si ens hi fixem una mica millor, ens adonarem que la realitat és sempre la referència bàsica d’aquesta fantasia. La història està farcida d’objectes i personatges quotidians: la institució de prendre el te, els jocs del croquet, les cartes i els escacs, els animals, de companyia i exòtics, les classes, la monarquia…

Què fa doncs que la història sigui fantàstica? No hi ha éssers imaginaris o universos inventats. Tanmateix, aquest món no s’ajusta al nostre sentit comú: els animals, les plantes i els objectes parlen i es comporten d’una manera semblant als humans. Fent això, Carroll ens trasllada a una altra dimensió que s’assembla molt a la nostra, però que es regeix per normes diferents. Això també es pot veure en com fan servir el llenguatge les criatures amb qui es troba l’Alícia: tot i que parlen anglès, no en segueixen les convencions, demanen aclariments quan dóna per descomptades coses que nosaltres entenem clarament i es prenen les coses en el sentit literal quan s’utilitza el figurat.

Tot plegat crea un món de fantasia molt lligat al context britànic i victorià en què va ser escrit. El país de les meravelles no és un món fantàstic autoreferencial, sinó que conserva sempre una profunda dependència amb el context del lector per adquirir sentit. Aquest és probablement un dels motius pels quals per a algú sense coneixement d’aquest context, com jo quan m’hi vaig acostar per primera vegada de petita, l’obra no resulti prou atractiva: quin és el sentit d’un món al revés si el lector no n’entén les referències i els jocs lingüístics s’han perdut en la traducció?

Aquesta obra, tot i ser fantàstica, guanya interès pels lligams amb la realitat i la forma com petits canvis fan que el món es converteixi en un altre.

Under my skin

Doris Lessing comença aquesta primera part de la seva autobiografia fent-se preguntes sobre el funcionament de la memòria. Per què recorda unes coses i no unes altres? Per què esdeveniments molt puntuals tenen més pes en la seva ment que situacions molt més duradores? En aquest sentit es fa preguntes força interessants, però no té la meva tendència a treure conclusions de tot, potser de manera precipitada.

Viatjar era una molt diferent en aquella època... Dels arxius del Regne Unit
Viatjar era molt diferent en aquella època...

El més interessant és, potser, el relat de la vida dels colons cap a mitjans del segle passat al que avui coneixem com a Zimbabwe. Alguns detalls són molt evocadors i fan venir ganes de saber-ne més coses, i de llegir-ne la descripció que en van fer alguns dels seus contemporanis també escriptors que esmenta. Sabíeu, per exemple, que era comú per als colons de fer-se arrencar tota la dentadura, encara que estigués sana, per estalviar-se problemes més endavant quan fossin en un indret mal comunicat i no tinguessin accés a un metge?

D’altra banda, pel que fa a les vivències més personals, crec que tendeix a tractar-les d’una manera més superficial. Per exemple la forma com narra la seva pertinença al partit comunista, segurament un tema molt polèmic, potser pretén evocar que l’afinitat amb aquesta ideologia era també superficial, més circumstancial que res. Que tot i que pugui o no ser cert, em sembla una anàlisi poc profunda. Així com en un principi, en la seva infància, busca sovint els perquès, en relatar la vida adulta això em sembla que es va diluint.

També em sembla molt sorprenent -si no xocant- la forma com esmenta que va deixar els dos fills petits amb l’home i va marxar, així com de passada. D’alguna manera això, junt amb altres situacions que ella esmenta i que jo conec de persones més o menys properes, em fa pensar o deduir -segurament de manera precipitada, és clar- que al món anglosaxó el fet de marxar, deixar una família enrere i fer-se una vida nova és més comú o socialment acceptat que aquí. Tot i que també tenim aquella dita de l’home que va a comprar tabac…

En fi, tot i que mai m’havia considerat aficionada a la biografia, sembla que últimament m’hi estic avesant. Potser perquè d’alguna manera barreja la fascinació per la història amb la fascinació per la ficció o el viure vides d’altri. En qualsevol cas, crec que en tinc prou d’aquesta dona per una estona. I això que m’agrada, però ara mateix potser m’interessen més altres coses. Ara, si me’n caigués un altre llibre a les mans, ja veuríem!

Moloc

Vaig descobrir l’escriptor francès Thierry Jonquet l’any de les revoltes banlieusardes, perdó per la paraula, que d’una manera no del tot paradoxal van contribuir a l’elecció de Nicolas Sarkozy com a president de la República Francesa –una mica com ara ha passat amb el moviment del 15-M o dels indignats i la dreta cavernícola espanyola.

El cas és que recordo l’època perquè el llibre amb què vaig conèixer aquest autor, que vaig comprar a Amazon pel títol (Ils sont votre épouvante, vous êtes leur crainte: Són el que us espanta, sou el que els fa por, més o menys), estava escrit abans de les revoltes però es podria dir que les anunciava. Vaig pensar que era llàstima que no es traduís, i ara també m’ho sembla amb l’últim que n’he llegit, Moloch. No sé quin públic té el Jonquet a França, tot i que a la contracoberta es diu que és “un dels escriptors més dotats de la seva generació”. Potser els casos policials que planteja són massa durs per a un públic ampli…

Moloch tracta de tràfic de nens, de misèria occidental, europea i romanesa, i com sempre en els llibres del Jonquet, l’escenari és una societat que ha perdut els referents i navega sense brúixola, i que en el seu gruix prefereix oblidar a tots aquells que són esclafats o llançats a la cuneta.

Tot i la seva cruesa, alguns dels llibres del Jonquet haurien de ser lectura obligatòria del batxillerat. Dels cursos de consciència.

Pennac

Aquest home, és com si hagués aconseguit créixer sense oblidar el nen que va ser. El joc que jugues al metro de mirar qui se’n recorda, qui és conscient que si es veiés des de deu, trenta, cinquanta anys enrere potser no s’agradaria gens i es diria “M’has traït”, “No t’assembles a mi”, o “No m’agrada la disfressa que portes”. Em sembla que a Daniel Pennac li agrada, la disfressa de persona gran que porta… I fa riure, com quan el nen de dotze anys està a punt de suïcidar-se perquè no pot més, la pressió de l’escola, la família que l’arracona, s’aboca al buit des de la seva finestra, set pisos per sobre del carrer, i es queda clavat per la sorpresa de trobar que el buit és superplè, de gent, del trànsit, de la sirena del cotxe de la policia que sembla que ja ve a recollir els seus trossos, era quasi tràgic però ja no ho és: Messieurs les enfants. Créixer no és oblidar, ni deixar de sorprendre’s. Riure perquè sí, qui no vol saber-ne?