És rar que mentre llegeixo un llibre vagi pensant en quan el rellegiré, però això és el que m’ha passat amb aquest dietari que Josep Pla va mantenir els anys 1918-19, durant els seus últims temps a la universitat com a estudiant de dret i els seus primers com a periodista, abans de marxar com a corresponsal a París.

Aquest home escrivia una prosa que m’ha encantat, amb algunes descripcions magnífiques, i un tema per a mi fascinant: un recull antropològic de la societat de l’Empordà d’aquells temps, en una primera part; i de la societat de Barcelona, especialment al voltant del grup de l’Ateneu, que freqüentava, en una segona. El valor de la seva prosa es troba potser en la fluïdesa i la capacitat d’ús dels adjectius – em fa pensar que jo potser hauria d’intentar anar més enllà de “graciós” i “divertit” -, o potser en una altra banda que ara no sé descriure per la meva pròpia manca de recursos expressius.  Tan sols m’ha perdut una mica quan pretén fer reflexions filosòfiques o sociològiques, que en general no acabo de veure clares: per a mi és evident que el seu fort està en el retrat, sobretot de personatges, però de vegades també de paisatges.

Un assumpte que em planteja dubtes és el fet que aquesta obra no es va publicar fins als anys seixanta, ja en la maduresa de Pla com a escriptor. Em pregunto quins canvis es van fer en la revisió, ja que la meva suspicàcia exagerada em fa pensar-me que alguns comentaris són afegits o revisats més tard, sobretot en les darreres cent pàgines, en què de vegades he trobat un ús poc coherent dels temps verbals, per exemple l’ús d’un passat excessivament llunyà per a parlar de l’estada a Girona durant el servei militar, que en el fil del relat s’hauria produït tan sols un mes abans de la seva descripció. No vull dir que això canviï el valor de l’obra, simplement s’em planteja la seva “veracitat” com a dietari.

Un sentiment que m’ha despertat la lectura, sobretot al principi, és el de sorpresa davant d’una mentalitat que d’una banda tenia un tarannà força contemporani, fins al punt d’haver-me de recordar de tant en tant a mi mateixa quan es va escriure aquest llibre, i en d’altres moments les enormes diferències amb els nostres temps, com ara la relació amb i la consideració de les dones (que de debò fa pensar que potser no estigui tot guanyat, però s’ha  avançat molt!).

D’anècdotes se’n poden explicar moltes, però una que m’ha cridat molt l’atenció és que la universitat va tancar uns nou mesos per l’epidèmia de grip de l’any 18 (de la que s’ha parlat força recentment per la suposada similitud de virulència de la Grip A): queda clar que éren altres temps.

També em sorprèn quan parla de Pompeu Fabra i altres personalitats de l’època amb una familiaritat que a mi em sobta, en certa manera com si per a mi aquests personatges no haguéssin viscut realment fora de les obres per les quals els coneixem… D’altra banda m pregunto si tenim algun cercle d’un nivell cultural comparable avui dia? En certa manera sembla com si la intel·lectualitat s’hagi perdut del tot i només quedi el politiqueig, els escriptors de novel·les i els artistes autoproclamats.

Com sempre, em quedo amb l’interès de llegir-ne més coses i de conèixer més la seva època, ja veurem si aquest propòsit prospera.

I per acabar una petita nota: si tots els llibres “quadern” són tan bons com aquest i el daurat, potser que investigui a veure si n’hi ha d’altres. Que en coneixeu més?