Aquest home, és com si hagués aconseguit créixer sense oblidar el nen que va ser. El joc que jugues al metro de mirar qui se’n recorda, qui és conscient que si es veiés des de deu, trenta, cinquanta anys enrere potser no s’agradaria gens i es diria “M’has traït”, “No t’assembles a mi”, o “No m’agrada la disfressa que portes”. Em sembla que a Daniel Pennac li agrada, la disfressa de persona gran que porta… I fa riure, com quan el nen de dotze anys està a punt de suïcidar-se perquè no pot més, la pressió de l’escola, la família que l’arracona, s’aboca al buit des de la seva finestra, set pisos per sobre del carrer, i es queda clavat per la sorpresa de trobar que el buit és superplè, de gent, del trànsit, de la sirena del cotxe de la policia que sembla que ja ve a recollir els seus trossos, era quasi tràgic però ja no ho és: Messieurs les enfants. Créixer no és oblidar, ni deixar de sorprendre’s. Riure perquè sí, qui no vol saber-ne?