Abans de llegir el llibre de Jorge Semprún L’écriture ou la vie, aquesta disjuntiva tenia per a mi un significat ben clar: triar entre l’escriptura o la vida significava triar entre explicar una o moltes vides possibles a través de narracions que desenvolupen realitats fictícies o viure efectivament, i l’elecció en algun moment m’havia servit com a excusa per no escriure, ja que triava viure, jo que de vegades havia sentit la vida que passava pel meu davant sense acostar-se a mi. Vaig comprar el llibre pel títol i també per la mort recent de Semprún, i quan el vaig començar a llegir vaig veure –és un tema recurrent del llibre, d’altra banda– que es tractava d’una elecció més radical.

Semprún, intern a Buchenwald durant uns dos anys, pensa, després de l’alliberament del camp, l’11 d’abril del 1945, que l’única manera de fer comunicable aquella experiència, de fer-la creïble i versemblant, és literaturitzar-la, convertir-la en obra d’art, i passa mesos intentant-ho fins que, després d’adonar-se que escriure sobre l’horror, intentar descriure l’experiència del “mal radical” –en diu així, sembla que reprenent un tema de Kant– el porta a poc a poc a la mort, el portarà a morir abans d’aconseguir el seu objectiu o fins i tot havent-lo aconseguit, és igual, decideix oblidar-ho tot, no parlar-ne mai, no pensar-hi mai; per sobreviure decideix oblidar i ho aconsegueix fins que molts anys després l’escriptura se li imposa, i encara més tard li neix aquest llibre, que de fet no parla de l’experiència del camp, no directament, sinó més aviat de les reflexions i les vicissituds que l’han portat finalment a poder parlar-ne.

El llibre, doncs, és una meditació sobre el mal però també un tros d’autobiografia fragmentària i sobretot una reflexió al voltant de l’escriptura, un record d’algunes de les persones que l’autor va veure morir a Buchenwald i de les que va tractar fora, dels llibres que va llegir a dins i a fora, un exercici de memòria dolorós però alliberador. I, a més a més, una meravella, perquè en tots els seus meandres i revolts, en tot l’anar i tornar de la narració, que de vegades sembla que es perdi –una mica a la manera de la Recherche de Proust, més personal, més íntima i menys detallista–, hi ha un nord, un objectiu, que potser és poder tornar a Buchenwald, o potser només poder-hi pensar sense que el posseeixi l’angoixa. Poder escriure sense que això el porti al suïcidi.

El llibre és també, entre altres coses, una mostra d’erudició i un exercici d’estil. D’aquest autor ja n’havia llegit Moriré con su nombre, vivirá con el mío, del qual no tinc cap record especial i que potser ara voldria llegir en la llengua original, el francès, que com explica en L’écriture ou la vie Semprún va triar, des de la condició d’apàtrida, com a segona llengua materna. Aquest i altres: pel que explica, Quel beau dimanche i Le grand voyage, com a mínim.