Ara no sé per què vaig llegir a COU Luces de bohemia; el que m’intriga és que em sembla que no va ser el profe de literatura, sinó el d’història, el que ens el va recomanar. També pot ser que me’n recordi tan malament com de l’obra mateixa, que ara que l’he rellegit no em sonava de res. Dic això perquè s’entengui els anys que feia que tenia pendent l’obra de Ramón María del Valle-Inclán: més de trenta. Ara fa poc, per una d’aquelles casualitats m’ha arribat a les mans un volum amb unes quantes obres seves —Sonata de primavera, Luces de bohemia, Tirano Banderas, entre altres que ara no m’ha vagat de llegir– i he trobat un autor estrany, que se li en refot per exemple l’argument, cosa que es veu molt clarament a Sonata de primavera, les memòries inacabades del marquès de Bradomín: l’únic que vol és una excusa per anar enganxant paraules una rere l’altra per crear un efecte poètic, una impressió. Un parell d’exemples de Tirano Banderas, l’única de les tres obres que he dit que té un narrador extern:

“La ciudad, pueril ajedrezado de blancas y rosadas azoteas, tenía una luminosa palpitación, acastillada en la curva del Puerto. La marina era llena de cabrilleos, y en la desolación azul, toda azul, de la tarde, encendían su roja llamarada las cornetas de los cuarteles.”

“La brisa ondulaba los estores y el azul telón de la marina se mostraba en un lejos de sombras profundas, encendido de opalinos faros y luces de masteleros.”

Les descripcions estan fetes de frases curtes, sonores, visuals (“El guaita de la torre ha desclavado su bayoneta de la luna”), amb un llenguatge complex que no sempre he entès, ple de musicalitat; tot plegat m’ha fet pensar més d’un cop que el García Lorca havia llegit el Valle-Inclán i s’havia amarat de la seva prosa, i això és ben possible, tot i que no em sona que es digui gaire. Ara, doncs, tocarà aquest altre.