Ara no fa gaire he acabat de llegir La doctrina del xoc de Naomi Klein. Diuen els que no volen sorprendre’s per res que segurament no explica res que no sabéssim. Potser no; potser tot això ja ho sabíem, però com a mínim jo no sabia que tot plegat podia tenir el sentit que hi troba Klein, lògic, contrastat amb centenars de documents i terrorífic. I ara veig promoció de l’economia que en diuen del lliure mercat per tot arreu. El candidat Barack Obama, per exemple, un cop ja ha vençut en la lluita contra Hillary Clinton amb un missatge més aviat esquerranós i populista, ara que ha de buscar suports més grossos per pujar al tron imperial, ja s’està desdient i ha començat a parlar de retallar la despesa social. Com a president quedarà millor que el republicà McCain, a més que la gent sembla que n’està una mica tipa ara com ara del seu partit, o sigui que és fàcil que els lobbies li donin suport. Sempre que s’avingui a les condicions, esclar, que no seran unes altres que continuar la política que ja va començar Bill Clinton i que aquest Bush que sembla idiota simplement ha exacerbat, i que comporta entre altres coses continuar a l’Iraq, que encara se’n poden treure calés, i mantenir la política contra el terror global, perquè encara queda molt de territori per explotar, molts països amb població prescindible. O el mateix Sarkozy i el seu “choc salutaire”, i la pressió de la crisi dels aliments en les economies que ara s’anomenen emergents, i les solucions que proposaran organismes no gens independents com l’FMI, el Banc Mundial i el G-8 per posar fi a la inflació europea…