Christa Wolf ens presenta aquí un relat del dia després de l’accident de Txernòbil. La narradora, que viu en un poblet del nord-est d’Alemanya, passa el dia pendent de les notícies. De les notícies de la ràdio, les recomanacions que hi fan les autoritats i les explicacions dels experts a la televisió. Però també de les notícies que li arriben per telèfon, del desenvolupament d’una operació al seu germà per treure-li un tumor del cervell. Les reflexions sobre les unes i les cabòries sobre l’altre es van entortolligant al llarg d’un monòleg interior, dirigit al germà, en què uns pensaments interrompen els altres i petits detalls poden provocar llargues reflexions sobre el llenguatge, el passat, el futur… Txernòbil esdevé així el rerefons del seu estat d’excepció personal, i tot i que no és el centre dels seus pensaments si que hi és omnipresent: especialment en l’expectativa de què canviarà: paraules que queden estigmatitzades, verdura fresca que no es pot menjar… Al cap i a la fi una reflexió sobre “a partir d’ara què canvia?”, i la pregunta de perquè es va considerar que emprar una tecnologia nova, però amb riscos gravíssims, tot i que de probabilitat presumptament baixa, era una decisió raonable.