En general els escriptors tenen una menjada de tarro de collons. Com més bons són, o més celebrats, més menjat tenen el coco amb una manera, una idea fixa, això que en diuen un leitmotiv però permanent. Potser és per això que n’hi ha que, de la menjada de tarro que tenen, es pensen que són grans escriptors, com si per ser-ho n’hi hagués prou amb això. No direm noms dels (que jo trobo) dolents, però dels bons o com a mínim llegits al llarg del temps i fins dels segles n’hi ha exemples a manats, gent que a partir d’una idea que els obsessiona han construït una obra que s’ha revelat sòlida i atemporal: Cervantes i els llibres de cavalleries, Proust i el pas del temps, Balzac i Zola (cadascun a la seva manera) i el retrat total…
Penso tot això després de llegir Em dic vermell i El castell blanc d’Orhan Pamuk; Pamuk i la identitat, podria dir seguint la llista d’abans, amb l’afegit que ell és turc i això li planteja el conflicte de ser mig asiàtic i mig europeu, mig oriental i mig occidental, de cultura musulmana però no lluny de la que en diuen judeocristiana. A Em dic vermell fins els dibuixos tenen veu per explicar, sobre el rerefons d’uns assassinats (potser a la manera d’El nom de la rosa), el canvi de paradigma a Turquia, la caiguda de l’imperi otomà i la decadència de l’art islàmic per la influència de l’europeu; a El castell blanc la decadència és una premonició explicada per una veu que al final sembla que no s’identifica ni ella mateixa, i el tema és l’assimilació i la transculturació, no acabo de saber si amb una punta d’enyorança per un temps en què la divisió entre el món oriental i l’occidental era ben clara.
De Pamuk n’havia llegit abans algunes reflexions anava a dir no literàries, que sí que ho són; reflexions no fictícies és el que se m’acut, articles, notes de dietari, observacions sobre la vida diària, i tenia ganes de llegir-ne novel·les, que són el que ha fet que sigui reconegut, per saber què fa i si m’agrada. El tio d’escriure en sap un ou i atrapa, i no sé si és un però dir que, com a Saramago, el conflicte interior de l’escriptor, el seu tema, l’emporte que diuen els francesos sobre la trama, que té una importància només relativa; i aquest l’emporte el podríem traduir per predomina, guanya.