Doris Lessing comença aquesta primera part de la seva autobiografia fent-se preguntes sobre el funcionament de la memòria. Per què recorda unes coses i no unes altres? Per què esdeveniments molt puntuals tenen més pes en la seva ment que situacions molt més duradores? En aquest sentit es fa preguntes força interessants, però no té la meva tendència a treure conclusions de tot, potser de manera precipitada.

Viatjar era molt diferent en aquella època...

El més interessant és, potser, el relat de la vida dels colons cap a mitjans del segle passat al que avui coneixem com a Zimbabwe. Alguns detalls són molt evocadors i fan venir ganes de saber-ne més coses, i de llegir-ne la descripció que en van fer alguns dels seus contemporanis també escriptors que esmenta. Sabíeu, per exemple, que era comú per als colons de fer-se arrencar tota la dentadura, encara que estigués sana, per estalviar-se problemes més endavant quan fossin en un indret mal comunicat i no tinguessin accés a un metge?

D’altra banda, pel que fa a les vivències més personals, crec que tendeix a tractar-les d’una manera més superficial. Per exemple la forma com narra la seva pertinença al partit comunista, segurament un tema molt polèmic, potser pretén evocar que l’afinitat amb aquesta ideologia era també superficial, més circumstancial que res. Que tot i que pugui o no ser cert, em sembla una anàlisi poc profunda. Així com en un principi, en la seva infància, busca sovint els perquès, en relatar la vida adulta això em sembla que es va diluint.

També em sembla molt sorprenent -si no xocant- la forma com esmenta que va deixar els dos fills petits amb l’home i va marxar, així com de passada. D’alguna manera això, junt amb altres situacions que ella esmenta i que jo conec de persones més o menys properes, em fa pensar o deduir -segurament de manera precipitada, és clar- que al món anglosaxó el fet de marxar, deixar una família enrere i fer-se una vida nova és més comú o socialment acceptat que aquí. Tot i que també tenim aquella dita de l’home que va a comprar tabac…

En fi, tot i que mai m’havia considerat aficionada a la biografia, sembla que últimament m’hi estic avesant. Potser perquè d’alguna manera barreja la fascinació per la història amb la fascinació per la ficció o el viure vides d’altri. En qualsevol cas, crec que en tinc prou d’aquesta dona per una estona. I això que m’agrada, però ara mateix potser m’interessen més altres coses. Ara, si me’n caigués un altre llibre a les mans, ja veuríem!