Vaig conèixer casualment, fa uns anys, un parell de noies alemanyes que devien rondar els vint. Me les mirava i no podia estar del tot al cas del que explicaven perquè en les seves cares només hi podia veure les dels seus pares com a membres convençuts del Reich de Hitler. Cosa que immediatament em deia que no tenia cap mena de sentit, perquè els seus pares devien tenir la meva edat i no podien haver viscut el nacionalsocialisme.

També com a impressió de fons vaig tenir constantment al cap, mentre llegia Voltaire i Camí de sirga, la meva absoluta incapacitat d’entendre la necessitat de matar altres persones que experimentem els homes; i això està molt mal dit, potser; potser no s’hauria de parlar de necessitat, sinó només de capacitat: què fa que en un moment determinat decideixis que has de provar de sobreviure, que aquest sobreviure només és possible passant per sobre del cadàver dels altres, i que hi passis.

I la meva incomprensió fa que la pregunta continuï mal plantejada. Centenars de milers de joves són arrossegats encara contínuament a la guerra. Què fa que no s’hi oposin, que es deixin portar, que s’alienin, diria en un llenguatge que ha quedat antiquat, fins a aquest punt? Què ens fa capaços de ser cruels, de decidir que la nostra vida val més que la d’un altre, que matar pot ser un ofici, que la guerra és així i que cal fer la guerra? Que matar altres persones és tolerable, i que també ho és causar tots els famosos danys col·laterals, que inclouen els morts i els desplaçats i els refugiats i els…

Casa sin amo (Haus ohne Hüter, trad. cast. Margarita Fontseré), de Heinrich Böll, tracta de viudes i orfes de guerra però també de l’absurd de la guerra. Al senyor Böll potser no li agradaria que digués que és un mestre, però els alemanys que no el recorden i els europeus que no el coneixen estan condemnats a repetir la història de violència que els caracteritza; només que ara ho fem fora d’Europa. Estem condemnats tots plegats, potser, a oblidar la cara negra del passat i a ignorar la del present. Quanta saviesa!

Nota: Estenc aquí el significat d’europeu, com a concepte, a tots els que s’adscriuen d’una manera o una altra a la civilització occidental.