Aquest relat semi autobiogràfic de les desventures de l’escriptor George Orwell durant un període que sembla ser, per la seva biografia, immediatament anterior al crac del 29, és realment interessant des del punt de vista social. Down and out in Paris and London (traduït com Sense ni cinc a París i a Londres) com a història no té gaire interès, el conflicte – la situació de pobresa extrema de l’autor – no millora gaire al llarg de la història, i tot i que d’alguna manera s’acaba resolent, això no és més que una anècdota afegida al final del que és una mena de text antropològic força sec que retrata la vida de les classes més desfavorides tant a París com a Londres en aquelles dates. La vida que explica em sembla inimaginable; i en aquesta condició de document d’un moment i una situació concretes, que a més no solen aparèixer de manera gaire realista en la literatura, és on rau el seu valor.

Em resulta difícil de classificar aquest llibre com a ficció, perquè és molt poc narratiu i està basat en experiències de l’autor. Però suposo que moltes obres es basen en experiències dels seus autors, així que no sé perquè en aquest cas hi hauria de fer una excepció.

Va ser la primera novel·la d’Orwell publicada i he de dir que m’alegro moltíssim que evolucionés i aprengués com ho va fer, perquè em penso que amb aquest llibre no hauria passat pas a la història ni s’hauria convertit mai en un dels meus escriptors preferits, o si més no l’autor d’un dels meus llibres preferits, Nineteen Eighty Four, encara que em senti incapaç de rellegir-ne la segona part.

Ara tinc a la cua Hommage to Catalonia, però la cua és llarga, així que ja veurem quan tocarà.