He de reconèixer que no sóc una lectora subtil. Les al·legories, metàfores i altres recursos són portes misterioses que, quan estudiava, la profe de literatura m’ensenyava a on portaven, però la clau de les quals mai he sabut trobar jo sola. És per això que a l’enfrontar-me a un text com el de Les planes (Gerald Murnane, Minúscula, 2014, en traducció de Marta Hernández Pibernat), em costa determinar què és el que he de pensar, què és el que he d’entendre, què és el que en vull dir… I és també per això que sovint, quan vull parlar d’una obra, prefereixo centrar-me en els detalls, les imatges, les impressions, que d’alguna manera o altra s’han fet un lloc en el meu imaginari.

I és que les imatges intenses són el protagonista d’una història que no és ben bé una història sinó el retrat d’un paisatge oníric i la seva gent: les planes, a l’Austràlia interior, una regió que es descriu en contraposició a l’Austràlia exterior: amb un paisatge, societat, sensibilitats, filosofia dels quals se’ns parla llargament i al mateix temps d’una manera que mai acaba de semblar concreta.

Em va resultar una mica difícil entrar a Les planes i després de llegir-lo em queda la impressió d’haver passat algunes estones passejant-me per un somni, per un indret imaginat, tan imprecís com els records que deixen els somnis quan la marea del despertar se’ls emporta.