Els humans ens vantem de tenir més cap que les bèsties i més cor, més capacitat d’aprenentatge que els aparells que inventem i més habilitat per adaptar-nos que els virus que ens ataquen. Com a espècie, considerem que els nostres trumfos són la consciència, el llenguatge articulat i l’habilitat manual, que ens permeten dominar l’entorn i fer-lo nostre. I tant el dominem, aquest entorn, fins a tal punt el considerem apropiable, que, amb una sobergueria que ens hauria d’avergonyir, ens dediquem a robar tot el que no ens pertany i a malgastar-ho.
Es va parlar, al començament d’una crisi que va esclatar de cop tot i els nostres experts en predicció, de la necessitat de replantejar el model de creixement d’una societat orientada a l’augment constant de la producció i el consum. Potser eren veus més aviat ingènues les que van proclamar que l’esclat de la bombolla financera –i el consegüent de la immobiliària– havia de portar a una redefinició del sistema, ja que aquest sistema es demostrava inviable, a més de ser injust, insolidari i excessiu per a la nostra supervivència i la del mateix planeta. I en canvi les úniques solucions que s’han trobat passen per promocionar el consum per poder tornar a augmentar la producció.
Ja no ens preocupa que s’acabin els combustibles fòssils, ni que les grans companyies decideixin en quin territori hi ha d’haver guerra, ni que seguir recorrent a una bomba de rellotgeria per fer anar les nostres màquines posi en dubte el futur de la Terra; el que ens amoïna és que no es faci servir tot el petroli que es produeix, que no es venguin tots els barrils que s’omplen. El problema ja no és que hi hagi massa cotxes a la carretera, massa carreteres al paisatge i massa paisatge envaït per construccions innecessàries ideades per l’estupidesa, ni que hi hagi qui ha de treballar més hores de les que té el dia per conservar la feina i mantenir la família, ni que els que viuen enfonsats en la misèria i encerclats per l’odi siguin cada cop més nombrosos i més febles. Ara el problema és que no es fabrica prou perquè no es compra prou.
Aquesta delimitació tan simple ens és molt útil, perquè ens permet mantenir-nos al racó que ocupàvem –els que no l’hem perdut– i limitar-nos a observar les estadístiques de producció, consum, moviment de treballadors i trasllat de mercaderies. No es posa en dubte la bondat del fatídic Fons Monetari Internacional, ni del Banc Mundial, sinó que es dóna més poder a aquestes institucions tot i haver demostrat un cop i un altre que són simples instruments del lobby sinistre constituït per les transnacionals, també anomenades poder a l’ombra; no es qüestiona el patró que tallen els Estats Units d’Amèrica i que la República Popular de la Xina imita a l’engròs, i es posa un pegat sobre l’altre –en alguns països, i no vull assenyalar-ne cap, d’una manera més que barroera– per capejar el temporal mentre esperem que amaini.
Aquesta és la manera com hem decidit que resoldrem la crisi: ignorant-la. Avisem el lampista, l’expert, el que ens ha de treure d’aquest destret que no podem afrontar ni acabem d’entendre, i mentre no troba un forat a l’agenda ens dediquem a fer veure que no s’ha rebentat cap canonada, que no s’ha de canviar tota la instal·lació, que les conduccions no són obsoletes. Respirem l’aire malsà que puja de les clavegueres però continuem la festa i seguim barallant-nos entre nosaltres per qüestions que, tot i no ser secundàries, no depenen del que diguem sinó del que fem. Com si no haguéssim après, tan llestos que som, que amagar el cap sota l’ala, dormir sobre un sol peu i esperar que el temps canviï és una manera molt flamenca d’afrontar la inestabilitat, però no la que ens permetrà arribar a l’equilibri.