He llegit aquesta novel·la gràfica d’Eoin Colfer i Andrew Donkin, il·lustrada per Giovanni Rigano en alemany, tot i que l’original és en anglès i l’hauria preferit… Però bé, és el que té haver-se de conformar amb el que hi ha a la biblioteca. (Si el voleu llegir i no domineu cap d’aquests idiomes, em penso que en català no hi és, però en castellà n’hi ha una edició d’Alianza del 2017.)

El llibre m’ha semblat molt bo i molt dur en com retrata el tràngol que passen els protagonsistes intentant arribar a Europa des de l’Àfrica… No em cap al cap que hi hagi qui es pensa que les persones que viuen en situacions de misèria, incertesa total, perill personal… es mereixen les vides que els han tocat o vés a saber què.

Tampoc és que després de l’infern de la travessia que fan als que la sobreviuen els esperi una vida fàcil o còmoda. Qui es pensa que algú escull fer això quan li sembla que té una altra opció?

Des de la meva perspectiva de migrant que no ha hagut de demanar ni un visat per anar a viure a un país proper, penso que cap migració no és flors i violes i no puc ni imaginar tot el que han de passar i viure si aconsegueixen arribar a port. (I amb això no vull dir que pensi que no poden tenir i tenen vides fantàstiques allà on vagin.)

A poc a poc, però, he anat pensant en com n’és de cruel la nostra societat que necessita aquestes persones, aquests treballadors per a seguir funcionant i tanmateix les fa passar aquest martiri per aconseguir-ho. Com la societat s’aprofita de la seva decisió, valentia, ganes de treballar… però al mateix temps les arracona i les maltracta: per què? Per a poder-se’n aprofitar encara més?

En quina merda de món ens ha tocat viure.