Llegint aquesta novel·la de Miriam Toews, alhora tràgica i còmica, he estat reflexionant com hi ha llibres aigualits com un refresc a l’estiu, que te’ls pots beure d’un sol glop, i n’hi ha d’altres densos com una sopa, que s’han d’anar menjant cullerada a cullerada i sense presses.¹ Totes dues menes de llibres tenen el seu valor, però està clar que els llibres sopa són més nutritius i omplen més.

Tant aquest llibre com l’altre que he llegit de l’autora, Elles parlen, han sigut llibres exigents i complexos que m’han demanat que els deixés descansar de tant en tant a la tauleta de nit. O potser era jo qui necessitava aquestes pauses, per poder païr allò llegit; d’altra banda, penso que són llibres que m’agradarà rellegir en algun moment (tot i que en general jo no rellegeixo llibres – a part dels que he traduït-, segurament puc comptar amb els dits d’una mà els que he llegit més d’una vegada – a part de quan era petita).

La narració de Que no s’apagui la flama és formalment bastant caòtica, la narradora és una nena petita, la Swiv, i en certa manera va saltant d’un pensament un altre. Però per a mi el personatge i el tema principal són l’àvia amb qui viu i amb qui passa la major part del seu temps, una dona que ve d’un poble russo-menonita, i la relació molt especial que hi ha entre totes dues. També hi és present la mare i n’és absent el pare.

Tot i la forma aparentment caòtica de la narració, la manera com es barregen el món de la nena i l’àvia, els records i el present, la vida i la mort, van teixint un retrat molt viu i en el fons ordenat d’un moment important per a les tres generacions d’aquesta família, amb la seva manera bastant especial de veure-ho tot.

I per cert, no us passa, de vegades, que els llibres que llegiu d’alguna manera encadenen temes o imatges d’una manera que fa semblar que els textos parlen entre ells? En aquest llibre hi ha un moment que m’ha recordat un moment de Només terra, només pluja, només fang, i que m’ha xocat bastant. Si els heu llegit tots dos, us podeu imaginar quin és.

He llegit Que no s’apagui la flama, de Miriam Toews, en una traducció bastant interessant d’Octavi Gil Pujol publicada a Les Hores i la podeu trobar a la biblioteca digital o a la vostra llibreria de confiança.

1. De fet l’al·legoria no acaba de funcionar, perquè jo mai deixo la sopa un parell de dies i després me la segueixo menjant… ↩︎