Aquest matí he acabat el llibre de Stefan Zweig Embriaguesa de la metamorfosi, en una traducció francesa que no fa gaire em va regalar un amic amb l’advertència que la traducció era bona però l’edició dolenta: tapes de cartró amb una foto que no s’entén gaire, perquè hi ha una noia morena –la protagonista és rossa– i una parada de nazis –a dins no hi surten en cap moment.

Feia molt que no trobava un llibre que no pogués deixar fins a acabar-lo; el vaig començar ahir cap al migdia, i el que ara em pregunto és què té aquest que el diferencia d’altres i que, tot i explicar una història que no conté sorpreses, t’enganxa d’aquesta manera. Potser és, com diu aquest amic, que l’autor és realment un bon escriptor, però aleshores la pregunta és quins són els factors que converteixen un relat que podria ser banal, un escrit que en realitat no està acabat –és l’última novel·la de Zweig, que no es va veure amb cor d’arribar fins al final–, en un llibre sòlid que travessa amb facilitat els vuitanta anys que han passat des que el va escriure i que es fa no només comprensible sinó també , en un cert sentit, força actual: llegir-lo t’ajuda a entendre el passat però també es podria situar en el present.

En principi és la història d’una noia, d’una família que queda totalment arruïnada i trastocada per efecte de la guerra del 14; és també la crítica d’una societat provinciana i conservadora, la de la Viena de principis del segle XX, i fins a un cert punt –i això és l’únic que podria justificar els nazis de la portada– el retrat de la desesperança que va portar tantes persones a confiar el seu futur a una organització terrorista com la que era el Partit Nacionalsocialista: perquè després de la guerra del 14 molta gent es va quedar no només sense futur sinó també sense present i gairebé sense passat, tot destruït i capgirat pel capritx de les elits governants, per conflictes territorials que a la gent del carrer no li importaven gaire…

Però la història, com deia, no deixa de ser banal: un relat de misèria quan de misèria n’hi ha tanta no crida l’atenció per si mateix, i aquí és on entra el geni de l’autor, que no es limita a explicar la tristesa de la vida d’una noia pobra als anys 20, sinó que la contextualitza d’una manera subtil i precisa i alhora fa uns retrats d’una gran riquesa psicològica, fins i tot en el cas de personatges que surten només en una pàgina.

Potser ara, després de llegir aquest llibre, m’animaré a començar les memòries d’aquest mateix autor, que fa tant de temps que tinc pendents. Sort dels amics, s’ha de dir sempre.