Aquestes memòries de Stefan Zweig més que de l’autor parlen d’una generació i descriuen els esdeveniments que van influir en la seva vida sense narrar-ne les peripècies ni aturar-se en les qüestions personals. És un home que mira amb nostàlgia el seu passat i es lamenta de tot el que ha anat contribuint a la desaparició d’un estat de les coses i d’unes esperances de joventut que mai va arribar a veure acomplertes.

Tot i que en alguns moments em va semblar una visió força ingènua i idealitzada – des de la seva posició pertanyent a una classe social privilegiada – de la societat de l’època anterior a la primera guerra mundial, en general em resulta un retrat fascinant de tota una època i uns esdeveniments que conec des de fa temps, però de lluny.

És curiós com el fet d’haver gaudit molt d’aquest llibre no m’ha fet despertar l’interès per les obres de ficció d’aquest escriptor: ni tan sols ell mateix no en parla gaire bé! Només n’he llegit Carta d’una desconeguda – un relat enginyós, però sense més-. Potser els hauré de descobrir en un altre moment de la meva vida o llegir el recentment ressenyat Embriaguesa de la metamorfosi. Potser també hi fa el fet de llegir-lo en alemany. Si el trobo potser provaré amb Die Schachnovelle, Novel·la d’escacs.

Interessant també la seva reflexió sobre la fama, i com si hi ha una cosa que canviaria és el no haver fet tota la seva carrera com a escriptor fent servir un pseudònim i evitant-se així tot l’interès despertat per la seva persona, de manera que el que el fes conegut haguessin estat tan sols les seves paraules.

En definitiva: una lectura molt interessant i recomanable per posar algunes peces noves al puzle del nostre coneixement sobre el passat cada cop menys recent d’Europa.