Aquesta és la impressió més clara que m’ha deixat l’estil de Herta Müller després de llegir-ne Der Mensch ist ein grosser Fasan auf der Welt ( L’home es un gran faisà en el món, Bromera, 2009 – no en sé res de la traducció)
que descriu amb un estil molt particular – no sé si característic de la seva obra en general o d’aquesta en concret – l’espera i l’esforç d’una família hongaresa de parla alemanya per aconseguir el passaport per emigrar a Alemanya. Sembla ser que aquest escrit procedeix de l’època en que l’autora estava intentant fer això mateix.

La seva prosa és d’alguna manera seca però molt descriptiva i poètica, amb imatges molt vives i una forma molt peculiar de representar l’acció. S’allunya de tota mena de sentimentalismes i és com una càmera fotogràfica que va recollint instants successius en el temps. Transmet una atmosfera, un estat d’ànim i la tensió acumulada que senten els personatges per les circumstàncies que estan vivint.

Us deixo amb una traducció improvisada de les primeres línies:

“Al voltant del Monument als caiguts hi ha roses. Són un matoll. Estan tan crescudes que ofeguen l’herba. Floreixen, blanques, rotlles petits com de paper. Cruixeixen. Clareja. Aviat és de dia.”