D’entre la pila de llibres curiosos que fa molt de temps que tenia pendents en va sortir no fa gaire el que acabo de llegir ara, Els usos del passat. Història, memòria, política (Le passé, modes d’emploi. Histoire, mémoire, politique; traducció al català de Gustau Muñoz), d’Enzo Traverso, que tracta especialment el tema de la utilització política del que s’ha anomenat memòria col·lectiva, la sacralització moderna d’una memòria que sempre és selectiva i la seva influència en la interpretació històrica del passat.

El títol m’havia enganyat perquè havia entès aquests usos com a costums, quan aquí significa utilització, la instrumentalització de la memòria col·lectiva per reinterpretar el passat de manera de vegades tendenciosa: “El passat es transforma en memòria col·lectiva després d’haver estat triat i garbellat i reinterpretat segons les sensibilitats culturals, els qüestionaments ètics i les conveniències polítiques del present. És així com pren cos el turisme de la memòria […].”

Gran part del discurs se centra en el record del genocidi nazi dels jueus, convertit per efecte de la sacralització de la memòria en una “religió civil” que justifica per exemple els excessos de l’Estat d’Israel oblidant al mateix temps una altra memòria, com si la Shoah fes negligible la Nakbah: perquè un poble que ha sofert el que han sofert els jueus s’ho pot permetre tot, en certa manera.

El llibre, que és més complex que això que ara resumeixo, té fragments que m’han semblat brillants (“l’obsessió memorial dels nostres dies és el producte del declivi de l’experiència transmesa, en un món que ha perdut les referències, deformat per la violència i atomitzat per un sistema social que esborra les tradicions i esmicola les existències”) i en conjunt és una bona eina per entendre la nostra societat i tot de conceptes (negacionisme, revisionisme, etc.) que no està de més saber ben bé què signifiquen. En resum, una bona sorpresa que m’ha deixat amb ganes de llegir més coses d’aquest Traverso.