Die Schachnovelle, l’última obra que Stefan Zweig va publicar abans de morir, és un relat senzill però en certa manera perfecte, que se centra en una situació anecdòtica per a explicar un relat intrigant, interessant, que fa pensar, amb una caracterització dels personatges molt ben desenvolupada, però també amb alguns defectes que suposo que són difícils d’evitar quan s’escriuen aquesta mena de relats en primera persona: si el narrador no és el protagonista, es trobarà amb tot de personatges interessants que sense solta ni volta començaran a explicar-li coses de la seva vida amb tota mena de detalls. Tot i això, val molt la pena llegir-lo, i en alemany té alguns moments preciosos, com aquesta paronomàsia:

“Denn ich hatte mit einemmal Tätigkeit […], die das Nichts um mich zunichte machte,[…]”

(“Donçs tenia així una ocupació[…] que anorreava el no-res del meu entorn”)

la sonoritat de la qual he pogut apreciar molt més probablement perquè aquest llibre no l’he llegit, sinó que l’he escoltat.

És molt interessant observar com n’és d’àmplia la cultura dels audiollibres, les lectures i el teatre radiofònic entre els germano-parlants: és fa evident només de veure com n’està de desenvolupada la indústria i el consum, i com la programació de moltes de les emissores de ràdio en aquesta llengua (les de continguts més culturals, és clar) sovint  inclou lectures o serialitzacions d’obres teatrals de manera diària. Penso que aquest fet és molt interessant quan s’està aprenent la llengua, i molt pràctic per exemple quan s’està fent ganxet!

(I amb això deixem descansar el senyor Zweig una mica de moment? Ja ho veurem!)