Llegir Lolita a Teheran

per flor del desert 20 abr. 2012

Azar Nafisi ens narra algunes de les experiències que va tenir quan, després d’estudiar a Europa i als EUA, dels tretze a vora els trenta anys, va tornar a l’Iran després de la revolució que va portar a l’establiment de la República Islàmica de l’Iran. L’autora ens descriu com va viure alguns dels esdeveniments des del 1979 fins al 1997, any que va marxar del país per establir-se als Estats Units, i ho entrellaça amb les seves experiències com a professora de literatura a diverses universitats de Teheran i finalment en una classe privada amb les seves “millors” alumnes – no hi va poder convidar homes per no crear-se problemes -, que va dirigir setmanalment a casa seva durant els dos anys abans d’exiliar-se.

M’ha semblat una narració molt interessant, per tot el rerefons que mostra de la realitat i d’alguns esdeveniments recents de la història iraniana, que desconec, i també per l’afició a la literatura, que comparteixo, tot i que no he trobat que les seves explicacions teòriques sobre algunes obres fossin gaire reveladores. Al mateix temps que ens parla de la seva vida i les seves classes, també ens descriu el contingut d’aquestes, de manera que el llibre esdevé com una mena de classe – bastant aigualida, suposo que per adaptar-la a tots els públics – novel·lada.

Aquest llibre, publicat el 2003, va ser un supervendes, però alhora va ser objecte d’una forta controvèrsia, no per la seva baixa qualitat literària, sinó més aviat per una visió esbiaixada – quina no ho és? – de la realitat a l’Iran, o un punt de vista excessivament occidentalitzat del món que “afavoreix l’imperialisme nord-americà” – n’he llegit que parlen de l’autora com a membre de la CIA, o pràcticament -.

Suposo que moltes de les crítiques són certes: Nafisi, professora de literatura en llengua anglesa, ignora pràcticament la totalitat de la cultura contemporània o els clàssics moderns de l’Iran, se centra en obres canòniques de la literatura anglosaxona i ni tan sols considera la possibilitat de parlar d’altres cultures. La seva educació a l’estranger també influeix la seva visió del món i les seves expectatives en les relacions interpersonals, especialment entre sexes.

Però crec que en el fons, esperar d’un llibre que sigui una altra cosa que la vivència d’un individu, criticar-lo perquè no presenta una imatge equilibrada de la realitat descrita… són també perspectives incorrectes. Podem acceptar que algú expressi la seva experiència i que tenim dret a estar-hi o no d’acord, que no ha de ser necessàriament igual a la de tots els seus conciutadans?

D’altra banda, alguns dels arguments emprats pels crítics em sembla que parlen més de la pròpia desconsideració cap als lectors que de les intencions de l’autora. Sembla que no és adequat parlar malament d’un règim islàmic perquè pot donar una idea incorrecta de l’Islam. O centrar-se en algunes de les restriccions imposades a les dones, quan en realitat en altres camps tenen força llibertats, i a més la situació ha canviat molt des del 1997, data en què ella va marxar del país…

Alguns dels articles crítics amb el llibre (en anglès):

Què en penses?