L’altre dia pensava quins són els escriptors que no m’han fallat mai i incloïa Zola a la llista, però justament ara n’estic llegint un llibre, Au Bonheur des Dames, i em sembla que se m’està fent una mica pesat. Potser, en la seva dèria de fer una nova Comèdia Humana des del punt de vista naturalista, a Zola hi ha temes que li queden més artificials, o potser és aquesta voluntat de fer una protagonista (de moment) tan pura i honrada, potser la història que li serveix d’excusa per fer les seves descripcions li va quedar fluixa… No ho sé, s’ha de veure cap a on ho porta, tot plegat; en tot cas, la descripció és com sempre detallada –diria brillant si no em vingués immediatament al cap la de Les Halles a Le ventre de Paris, sorollosa i real– i, això sí, superencertada: retrata el moment que els botiguers es van convertir en autèntics comerciants, el naixement dels grans magatzems, els saldos, la necessitat de comprar tot de coses que no es necessiten només perquè estan bé de preu, l’explotació gairebé industrial del descobriment que la manera d’exposar les mercaderies les converteix en una temptació, les masses (de dones, esclar) a la recerca de l’oportunitat, el conflicte dels dependents, ni obrers ni senyors, i també, i això m’ha semblat molt interessant, el naixement dels petits cercles que van ser l’origen aquí a Catalunya d’una societat tan regeneradora com el CADCI.
Ara penso que l’autor mateix va quedar tan enlluernat pel nou sistema de comerç que no va ser capaç de teixir una de les històries plenes de passions i de caigudes que li solien servir per fer el retrat no només d’un lloc sinó de tot un sector –o no li va interessar fer-ho–; aquí d’història no n’hi ha gaire, només algunes pinzellades de vides, sobretot de tipus de vida que veu acabats. I com a observador és finíssim. Reflexiona el Mouret, el propietari del Bonheur des Dames: “Sa création apportait une religion nouvelle, les églises que désertait peu à peu la foi chancelante étaient remplacés par son bazar […]. La femme venait passer chez lui les heures vides […].” Això és del 1883.
I deia llibreries al títol perquè ara s’acosta Sant Jordi i un cop més aquest tipus de botigues s’ompliran de gent, però és igual, ara ja n’hi ha moltes que són plenes tot l’any. Potser ens en hauríem d’alegrar, si no fos que els taulells de les llibreries em fan pensar en l’exhibició enlluernadora de mercaderies dels grans magatzems. Potser és bo que els llibres s’hagin convertit en un altre objecte de consum, però cada vegada es fa més difícil trobar les lectures imprescindibles en un mar de lletres que, si són per llegir-les –que no ho són sempre–, només serveixen per oblidar un cop més la realitat.